No en diguis periodisme
Potser perquè fa un temps que em miro el periodisme des d'una certa distancia nostàlgica, m'ha vingut al cap una roda de premsa a Girona amb l'aleshores ministre de Sanitat de la UCD, en Juan Rovira Tarazona. L' home va arribar gairebé una hora tard i un grup de periodistes ens vam negar a fer-li cap pregunta com a protesta.
Val a dir que eren els anys de la Transició i que en aquella època gairebé tots érem del morro fort. El governador civil va agafar una emprenyada monumental i el ministre es va quedar de pasta de moniato mentre es desfeia en explicacions davant la caterva de llanuts silenciosos.
Ara sembla que el que és realment estrany és que els periodistes tinguin permís per obrir la boca durant les intervencions d'alguns personatges públics o privats, perquè el que abans es coneixia com a rodes de premsa ha estat reconvertit en el que eufemísticament es denomina compareixences sense preguntes. Jordi Pujol va ser un avançat de la cosa amb l'“avui no toca”, una versió nostrada del no comment anglès. Cendra sobre el cap i penitència eterna per als que ho vam tolerar. Però és que ara la fórmula s' ha refinat. Cada cop mes presidents, ministres, consellers, directius o funcionaris amb galons de cabo chusquero surten davant els mitjans, diuen quatre vaguetats, normalment llegides per no ficar-se de peus a la galleda, i giren cua sense acceptar cap pregunta.
També des de fa un temps, algunes entitats i partits han posat de moda restringir l' accés de les càmeres als seus actes públics i mítings de campanya. A canvi distribueixen imatges i so enregistrat per l'organització on curiosament mai surten vistes tan pròpies com la del militant fent una capcinada o l'embarbussament del candidat. Tot plegat converteix els professionals en figurants de luxe i la feina dels periodistes en una representació dissenyada per oferir una imatge asèptica i plana. Algú en un atac de cinisme em va dir que això estalvia calés en temps de crisi. Però la conseqüència de tot plegat és que el dret a la informació i el sagrat deure de preguntar queden escapçats per estratègies de màrqueting que no tenen res a veure amb el periodisme.
