Cabarets

La recent adaptació teatral de la novel·la de Josep Maria de Sagarra Vida privada recupera els ambients –més sòrdids que festius– dels cabarets barcelonins dels anys trenta. La burgesia dissipada de segona generació desfogava les passions més obscures a cops de fulana i d'esbarjo a antres com La Criolla o el Villa Rosa. Per més que s'hi vulgui injectar morbositat i escàndol, però, la mirada actual és la del visitant d'un parc temàtic. L'espectador d'avui es mira aquell món amb distància, amb una certa fredor i tot plegat fa més pena que glòria. No pas sense malícia, un crític teatral jutjava l'espectacle del Lliure amb un joc de paraules irresistible: “Privada de vida”. No sé fins a quin punt, però, aquesta insuficiència és atribuïble al muntatge, als actors o al director. Sospito que el problema és a les platees dels nostres dies. A l'espectador d'avui aquesta mena de coses no l'escalfen ni el refreden. Fins i tot institucions tan arrelades a la vida subterrània barcelonina com el meublé han passat a tenir un interès estrictament arqueològic. Les brutals conseqüències judicials que va patir el periodista Josep Maria Huertas per relacionar els meublés de Barcelona amb les penúries que passaven les vídues dels militars són, ara, material per a una novel·la històrica. Històries del franquisme crepuscular. Per això fa angúnia pensar en el lloable projecte de revitalitzar El Molino, al cor del Paral·lel. Aquesta valentia empresarial haurà de connectar amb un públic que ja s'ha acostumat –gairebé n'està saturat– que li serveixin tota la gamma burlesca a la tele de casa. Joaquim Rabaseda, a l'Avenç, analitza el fenomen amb perspicàcia i explica fins a quin punt els números musicals del Polònia, són un substitut del que la gent anava a buscar al Paral·lel. L'èxit del Polònia frena les possibilitats del retorn al Paral·lel. Com passa amb tantes altres coses, comptar amb els de casa és complicat. La ciutat s'haurà de refiar, com de costum, de la lleialtat dels turistes.