El papa i el fonamentalisme catòlic

Escric aquestes ratlles el mateix diumenge quan l'efervescència per la vinguda del papa a Barcelona encara és del tot desmesurada i quan encara és latent una extraordinària satisfacció en els sectors complaguts per la seva arribada, però també unes crítiques molt dures dels sectors que han desaprovat la seva vinguda. Per tot això, no és fàcil fer una valoració freda i objectiva d'un esdeveniment com aquest, car –malauradament– en intentar fer-ho hom es troba enmig d'una realitat apassionada i poc objectiva. La societat, certament més laïcista, està dividida en qüestions de religió i, a més, aquesta suscita un fanatisme desmesurat. Llegint el llibre d'en Ramon M. Nogués L'evolució darwiniana de les religions “vertaderes”, s'hi pot llegir un pensament del filòsof i teòleg mallorquí Ramon Llull, que, en el segle XII, ja advertia que hi ha una forma segura de no arribar a Déu, i és instal·lar-se en una religió. Dissortadament aquesta sentència és encara de rabiosa actualitat, atès que moltes religions han prostituït la pròpia raó de ser. En les religions cristianes, en la catòlica també, la seva raó de ser és la difusió del missatge de Jesús de Natzaret, però potser més que el missatge, hauria de ser el testimoniatge que Jesús ens va deixar. Si s'aprofundeix en la història del catolicisme i en el Nou Testament, hom s'adona que l'Església institució molt poc té a veure amb l'evangeli, amb els objectius i amb el testimoniatge que va donar Jesús per terres galilees. La institució catòlica, amb la seva estructura autàrquica i de poder constantinià, fa molts anys que es va desviar del veritable camí i tot intent de reconduir-la vers l'opció dels pobres i dels més desvalguts ha fracassat a causa de l'oposició de la cúria vaticana i de bona part del col·legi cardenalici, tradicionalment ancorats en l'edat medieval quan l'Església influïa poderosament a tot Europa. El darrer intent el va protagonitzar el papa Roncalli (Joan XXIII) quan va convocar el Concili Vaticà II, que va ser com un miratge ple de llum i esperança, truncat per la sobtada mort, en circumstàncies sospitoses, del papa Luciani (1978). Els cardenals més conservadors van aconseguir que fos elegit papa el polonès Wojtyla, destacat opositor a les tesis del Concili. Amb el papa Ratzinger, que tan poc sintonitza amb els temps actuals i que és propens a declaracions polèmiques, s'han accentuat més les maneres de l'edat mitjana i s'han radicalitzat els plantejaments extemporanis de la jerarquia. Des del 1978, l'Església (l'Estat del Vaticà) torna a ser una institució on el papa actua més com un emperador dels de l'antiga Roma que com el pastor dels cristians seguidors de Jesús de Natzaret.

Amb aquesta dolorosa realitat, la vinguda de Benet XVI a Barcelona és la confirmació de voler seguir perpetuant uns valors i un model d'Església desfasats, on l'anomenat Vicari de Crist sovint se submergeix en un bany de masses, en el qual ell i no Jesús de Natzaret és el centre d'una atenció idolàtrica. La gent que es va aplegar al voltant de la Sagrada Família, probablement ni es van qüestionar si era ètic i just que en els temps actuals el papa provoqui una despesa multimilionària d'uns 30 milions d'euros per venir a consagrar el temple i el perquè ha vingut com a cap d'estat i no com a bisbe de Roma. Tampoc es van plantejar per què ell, els cardenals i bisbes segueixen lluint ostentoses vestimentes quan no era aquesta la manera de vestir de Jesús ni la dels seus deixebles. L'evangelista Mateu ens posa en relleu com defensa Jesús la manera de vestir del Baptista, “Doncs què hi heu sortit a veure al desert? ¿Un home vestit refinadament? Els qui porten vestits refinats viuen als palaus dels reis!” (Mt 11,8). És indiscutiblement molt trist veure com el fonamentalisme religiós arracona fins i tot a qui és l'únic Senyor i Mestre...