Prou de bicicletes

La vocació del polític és fer de cada solució un problema. Aquesta màxima de Woody Allen troba un exemple perfecte en la proliferació urbana de bicicletes. Ara diuen que l'autoritat estatal del trànsit s'ha adonat que cal una reglamentació, però no se'n sortiran sense una política de sancions draconiana; són molts anys fent-ho a l'inrevés des dels ajuntaments. Temps era temps, es va establir una distinció digna de figurar al costat de les de Barri Sèsam, perquè tan important com distingir dalt i baix, dintre i fora, dreta i esquerra ho és copsar la diferència entre calçada i vorera. La calçada és per als vehicles; la vorera, per als vianants. Per ignotes raons, s'ha potenciat la confusió d'aquests dos àmbits i la conversió de l'antany inofensiu velocípede en una arma de destrucció circulatòria. La bicicleta avui dia tant pot anar per la calçada com per la vorera segons li convé al qui la du, i sempre contravenint com més normes del codi millor i desafiant el més elemental sentit de la prudència; el seu lema és: amb compte que hi vagin els altres. –S'imposa un distinguo: hi ha biciclistes prudents i respectuosos; però costen tant de trobar com aquells lladres llegendaris que robaven als rics per donar-ho als pobres–. Com hem permès que solquin la vorera, abans refugi i solaç, aquests bòlids esquàlids, sempre a punt d'envestir, amb la legitimitat que els dóna ser qualificats de vehicle alternatiu per polítics inconscients o posseïts per un morbós afany de transgressió? Si és alternatiu, ho és al cotxe, no a anar a peu, i els carrils bici s'hi haurien de dedicar, a la calçada, en la mesura que es deixés de fer servir el cotxe, no sacrificant àrees de vianants. Ara, com ens ho farem per treure'ls-en?