El codi Saura

He fet una llegida del codi ètic de la policia catalana aprovat pel Departament d'Interior i hi he trobat, d'entrada, un aspecte negatiu i un aspecte positiu. El negatiu és que se n'hagi ordenat l'aplicació. El positiu és que l'ordre quedarà derogada d'aquí a quatre dies, quan hi hagi nou govern, sigui quin sigui.

Quan el pacient lector que s'enfronta a l'anàlisi del document aconsegueix superar amb vida la carregosa exposició de motius i el reiteratiu preàmbul, topa amb un articulat que conté perles d'aquest estil: “Si l'actuació policial, a més de proporcional, pot entendre's oportuna, podrà qualificar-se de congruent, és a dir, adequada i eficaç en funció dels objectius que es pretenen i dels fins assolits”. No crec que Groucho Marx, en els seus moments de màxima inspiració, hagués estat capaç d'assolir aquesta altura d'absurditat dialèctica. Podria continuar amb un recitatiu d'obvietats ètiques i legals, però aquest article no té cap pretensió humorística sinó evidenciar que, després d'aquesta última actuació estel·lar, s'ha demostrat que la dita del pop i del garatge és perfectament assimilable al senyor Saura i a la conselleria d'Interior.

Si arribem a la conclusió que les lleis no contenen prou substància ètica per ser referent de conducta en un estat de dret, i trobem que cal afegir codis a tort i a dret, aquests codis, com passa a la majoria de països que en tenen, haurien de ser un opuscle amb principis essencials, no pas un patracol enciclopèdic. El d'aquí és com si a Déu li haguessin encarregat els deu manaments i ell hagués enviat la Bíblia, però en progre i sense voler ofendre Déu comparant-lo amb Jiménez Villarejo.