L'havanera està de dol
Abans-d'ahir la sobtada mort del cantant Càstor Pérez va esglaiar Palafrugell sencer. Aquest noi era tota una institució en el món musical de casa nostra. La seva aportació com a intèrpret, músic i estudiós de l'havanera s'ha frustrat quan encara estava en plena forma intel·lectual i artística. La seva desaparició ha deixat òrfena molta gent: la seva família, els amics, els companys de formació, els coreligionaris d'altres grups, els molts seguidors que tenia i, atesa la seva popularitat, tota la comarca de l'Empordanet.
La seva trajectòria arrencava de lluny. Des que de ben jove, juntament amb en Txiqui Ramon, van substituir el vell Sirés com acompanyants musicals de les tres veus antigues del Port-Bo: Morató, Rompus i Mir. Després d'aquest grup en vindrien d'altres i s'embarcaria en mil i una aventures. Càstor Pérez ho havia tastat tot en aquest món de l'havanera. Feia anys que investigava i recollia documentació sobre els orígens dels cants d'ultramar. Es pot dir que el seu arxiu va arribar a ser tan o més important que el de la Fundació Morató, que és la institució que vetlla per la salut de l'havanera.
Aquest estiu, un dia que el vaig trobar, em va confessar que es trobava en un moment dolç de la vida. En tenia motius. Un d'ells era la carrera meteòrica de la seva filla Sílvia com a intèrpret. Sovint li havia fet de mentor i mestre. La llavor no morirà.
