Joan Solà

Fa de mal dir quan serà el moment, però sembla que va per llarg. Ni és imminent l'hora de la sega ni tremola l'enemic. Potser és millor que trigui a arribar un altre juny, si no tenim les eines ben esmolades. L'enemic, més que tremolar, es fregaria les mans. Els catalans devem pensar que som potents com a col·lectivitat, però la realitat permet constatar que no som capaços de trenar complicitats en defensa pròpia i que no som autoexigents en coses essencials. Poques cultures al món reflexionen tant sobre la llengua pròpia com la catalana. Malgrat tot, el català sobreviu en un immens abandó.

La millor manera d'honorar la memòria del filòleg Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940-Barcelona, 2010), que se n'ha anat havent deixat una feinada enorme, deu ser tenint més presents que mai les seves paraules.

Ivan Tubau va publicar el 1990 el llibre El català que ara es parla. Llengua i periodisme a la ràdio i a la televisió, en què entrevistava 23 personalitats dels àmbits de la comunicació i la llengua dels Països Catalans. Solà, l'últim dels entrevistats, era pessimista a l'hora d'analitzar el nivell lingüístic dels dos-cents famosos que es converteixen en punt de referència als mitjans catalans: «Possibilitat o esperança que millorin? No n'hi veig cap. Són com aquella persona que ha fet un curs mitjà d'anglès i no continua estudiant en una acadèmia: no millora mai aquest estat d'anglès perquè ja va bé pel món. No hi ha solució per la senzilla raó que pensen que el seu català ja és bo dins la societat on vivim. No tenen més exigència.»

Sobre la diferència entre un locutor anglès i un locutor català pel que fa a la seguretat en la llengua pròpia, Solà també era molt clar: «El noranta-set per cent de la llengua que coneix l'anglès és una coneixença sòlida. L'anglès està segur, absolutament segur, de la seva llengua, llevat d'aquest tres per cent de modes i d'argots. El català n'està un cinc per cent, de segur. No necessàriament només un cinc per cent del que diu és bo, però la seva seguretat és pràcticament nul·la.»

Solà confessava que no sabia en quin punt exacte acaba la gramàtica i comença la societat. Com tota persona lúcida, dubtava. Però no fins al punt de qüestionar-se el que trobava evident: «La societat serà catalana el dia que tots els escrivents es vegin obligats a escriure en català, encara que no en sàpiguen. És el que deia en Tarradellas: ‘Dóna'm un segell i governaré el país'.