Colors i lemes
Gent valenta. Una Catalunya millor. Garantia de progrés. Grocs, blancs i vermells. Recordo que en època Obiols els socialistes apostaven més pel blanc, i que fa sis anys els convergents apostaven més pel blau i el taronja: ara s'han neutralitzat, cromàticament parlant. Esquerra ha abandonat el negre bataller de fa dues legislatures i ara ha trobat recer en el seu groc tradicional, segurament perquè és més simpàtic. El lema d'ERC és, també, un refugi: una apel·lació directa molt més als “seus” (perquè no fallin) que no pas als de fora, com ja fa quatre anys, quan parlaven del “som com som”, tota una declaració de disculpa per al respectable.
Una Catalunya millor: l'avantatge del lema és que sembla perfectament assolible. No promet la lluna i parteix d'un realisme cru, que és que el país està cansat i sense gaire esperança. Té un punt d'abstracte, genèric, inconcret, però la concreció no és arma de seducció quasi mai: “Anem al llit?” és molt sincer i molt concret, però facin vostès l'intent. Pel que fa al PSC, ser garantia de progrés vol fer servir un terme que evoqui solidesa (garantia) amb un terme marca de la casa (el progrés), que avui dia encara es presta més a la diferència d'interpretacions que no pas el lema de CiU. Què és progressar? O bé la garantia és de família progressista? De ser “els teus”? Perquè jo diria que la majoria de votants coincidirà que, allò que se'n diu progrés progrés, no han estat els quatre anys (ni set) de més progrés per al país, precisament.
Gent valenta. En efecte s'han de tenir un bon parell per dir, fa només dos dies, que “els fotrem pel davant i pel darrere” en un desafortunadíssim símil teatral emprat pel candidat Puigcercós. Segurament ERC traurà millors resultats del que molts els auguren, però tot i així baixar de 21 a 16 o 17 ja seria motiu de dimissió. ERC té un problema gros, que és el seu candidat (en primer lloc) i la ràbia immensa que duen a sobre. De la mateixa manera que el pitjor del tripartit no ha estat la fórmula en si mateixa, sinó la seva justificació i la seva aplicació. El sectarisme revengista no du enlloc. Perquè els catalans, al capdavall, en el fons el que tots volem és una Catalunya valenta, millor i que progressi. Com dirien els del PP, amos del blau, “és molt el que ens uneix”.
Publicat a
- El Punt. Barcelonès Nord 13-11-2010, Pàgina 23
- El Punt. Barcelona 13-11-2010, Pàgina 23
- El Punt. Camp de Tarragona 13-11-2010, Pàgina 23
- El Punt. Comarques Gironines 13-11-2010, Pàgina 25
- El Punt. Penedès 13-11-2010, Pàgina 23
- El Punt. Maresme 13-11-2010, Pàgina 23
- El Punt. Vallès Occidental 13-11-2010, Pàgina 23