Conservadorisme generacional

Venim d'una època de ressaca progressista i veiem com s'està reinstal·lant un neoconservadorisme demolidor. És un neocoservadorisme autoinvestit d'eficàcia, seriositat. És també un neoconservadorisme –diguem-ne– transversal, que troba part de la seva pedrera entre progressistes que abracen la nova fe amb el fervor propi del convers.

Enmig d'un ambient distès, un amic, militant del Partit Socialista, va dir que era “immoral que un aturat se n'anés de vacances”. Ni tan sols vaig replicar. Vaig considerar que era inútil objectar aquelles paraules que es creien ungides d'una autoritat moral incontestable. Vaig pensar en els meus dos joves veïns, a l'atur des de fa temps, connectats permanentment amb l'ETT, desitjant anar set dies a Menorca. ¿Per què no haurien pogut anar de vacances, tot i estar a l'atur? Amb l'excusa de combatre la picaresca i un presumpte acomodament dels desocupats, el neoconservadorisme d'arrels jansenistes ho té clar: rigorisme, punició, sado; sense flagell i escenificació del dolor no hi ha moral autèntica.

Al llarg dels darrers dies també es poden trobar molts exprogres defensant per tots els mitjans el nou decret de direcció dels centres educatius, que faculta els directors per a una sèrie de noves funcions, fins i tot la de decidir quins professors es contracten o s'expulsen. Per neutralitzar els discutibles dèficits del sistema actual, massa lax segons els nous profetes, ara s'atorguen poders plenipotenciaris als directors. “En una empresa cal algú que mani”, declara un extrotskista en una tertúlia de ràdio. I doncs: ¡si n'era, de fàcil! Tants antics refistolaments teòrics per acabar postulant un primitivisme que destruirà teixits de decisió plural i democràtica. Això sí, les indústries de la servitud i dels laxants se'n veuran beneficiades.