“Vull pensar menys”

Quedem una tarda que desafia l'hivern, quan l'escassa llum es fon definitivament a negre. Ell ja hi és –com sempre–; jo em perdo –un cop més–. Fent zoom a Roger de Gràcia descobreixes que més enllà del posat circense i canalla hi ha una sensibilitat extrema, unes ànsies de coneixement infinites i una ment ràpida. Fulminant. Una inquietud que ha après a conviure amb l'obsessió i l'ansietat; el racionalisme i el nerviosisme. Darrere les ganyotes i les piruetes, hi ha carn de divan: dono massa voltes a tot i sóc poc despreocupat. És a dir massa preocupat? Sí. Tu no em veus molt nerviós?

POR I AMOR.El Roger és un petit príncep enamorat d'estar enamorat. És un apassionat cagadubtes i un pessimista amateur. Seu amb mitjons desparellats i rínxols nevats a la plaça de la Virreina, i me'l trobo capbussat dins la vida de Billie Holiday: les vides dels altres et donen una perspectiva de la vida brutal! Jo sublimo la poca intensitat de la meva vida coneixent la vida dels altres. Joan Margarit diu que a la vida t'has de decidir per l'amor o la por. Tu per què has apostat? La por m'ha impedit apostar per l'amor. L'amor és dolor, la por és seguretat. L'amor és arriscar-se i fotre-se-la, i la por en canvi et proporciona refugi. Ho tornaries a fer igual? No. Posaria totes les cartes a l'amor.

UN NEN ADULT. El Roger resulta un personatge fascinant. Coral i contradictori; un entusiasta capat que serveix una entrevista intensa i profunda: et deixa jugar a ser arqueòleg en una cova que s'obre al món sense pors ni complexos. Davant d'un cafè descolorit m'explica que de petit era un nen que volia ser adult. I jo li dic que ara sembla un adult que vol ser un nen. Ho saps? Sí. Segurament sóc les dues coses. I aquí hi ha el conflicte. Perquè si només hi hagués la part lúdica i pallassa, no m'hauria preocupat mai. És quan el meu jo gamberro xoca amb el meu jo racional que provoca el castell de foc. Guspires i cremades. Aux! Conviuen bé els dos Rogers dins d'un cos? Sí. Abans em torturava, ara ja no.

PENSAR O ACTUAR. Què et falta per ser feliç? Una bona bufetada. Ho has tingut massa fàcil? Jo crec que sí. Em falta haver treballat des dels deu anys i haver tingut un fill als 23. Has estat ultraprotegit? Sí. I sobremimat. I quan vaig deixar la mare em vaig buscar una nòvia. I després d'una, va arribar la següent, perquè em feia por estar sol. Ara tens dona i fill. Com ets com a pare? Sóc un pare preocupat. I què et preocupa? Que el meu fill sigui com jo. Que es preocupi massa, que pensi massa. Jo, en definitiva, vull pensar menys i fer més. M'he passat la vida pensant molt i fent poc.

MIRAR O NO MIRAR-SE. Sinceritat latent i material sensible, això és el Roger. Un paio que, i mai més ben dit, no es pot treure del cap moltes coses. Et mires a la tele? No. Em fa recança. És una contradicció: fas una cosa perquè et mirin, però no et vols mirar. I mirant-te és l'única manera de perfeccionar el que fas. Per què fas tele? M'ho plantejo sovint. Bé, ens ho hem plantejat amb el meu psicòleg, i crec que va molt més enllà de ser una cosa exhibicionista: és més una cosa afectiva. Faig tele per sentir-me estimat.