El dret a no respondre

Saludo el personal malgrat la meva fòbia social diagnosticada, dono les gràcies, acostumo a dir “sisplau” i “perdó”, cedeixo el seient al metro i l'autobús (ja no m'assec per no haver-me d'aixecar), menjo amb la boca tancada i evito les paraulotes, tot i que se m'escapa un “hòstia” de tant en tant. Sóc més aviat antipàtica (vaja, segur que no sóc l'ànima de la festa), però voldria pensar que no se'm pot descriure com una persona mal educada.

Ara bé, tinc la bústia electrònica plena a vessar de missatges, i no dono l'abast a l'hora de respondre'ls. Per supervivència, ignoro els desconeguts que pretenen xatejar amb mi mentre estic treballant. Molts d'aquests individus estan convençuts que tenen dret a establir un diàleg simplement perquè han tingut el detall de dir-me “Hola” o coses pitjors (la gent, amagada rere una pantalla, és molt atrevida).

Si escric una carta al papa de Roma, per citar algú de qui es parla poc, no donaré per fet que en rebré una resposta personalitzada. I si envio un e-mail a en Tal, no he d'esperar que el tal Tal s'afanyarà a explicar-me la seva vida, menys encara si el Tal i jo no ens coneixem ni per casualitat. Però n'hi ha que creuen que haver obtingut la teva adreça electrònica ja els atorga l'estatus d'interlocutor amb dret a rebre (i a exigir) una resposta immediata. Potser tenen raó: desconec els protocols de la bona educació cibernètica. Només sé que m'és impossible treballar, viure i atendre a l'acte tothom que se m'adreça per mail o xat.

Per descomptat que responc els correus importants, i intento fer-ho de seguida perquè no se m'acumuli la feina, però no m'ho prenc com una obligació imperiosa, perquè aquesta mena d'obligacions em surten per les orelles i no en puc assumir més. Ahir mateix una noia em va esbroncar per escrit perquè un home que fa temps que l'assetja resulta que m'havia enviat un mail a mi, i això li feia pressuposar, a ella, que l'assetjador i jo manteníem vés a saber quina relació. Doncs no. Ni ganes.

Llanço la pregunta al Facebook: “Enviar un mail a algú et dóna dret a rebre'n resposta?”. Jo juraria que no, però hi ha diversitat d'opinions. “Et dóna dret a esperar-la”, diu la Marta. La Gemma creu que respondre és un deure moral i, doncs, optatiu. En Lluís afirma: “Si el correu és correcte i educat cal respondre'l”. I en Jordi també pensa que sí, que tens dret a rebre una resposta sempre que el missatge que has enviat no sigui ofensiu. Un altre Jordi ho veu així: “Rebre un mail et dóna dret a respondre'l en un to semblant”. I l'Alba, pràctica, admet: “Per si de cas, jo avui els estic responent tots”.