La temptació ultraliberal

La irrupció en un primer pla de l'actualitat política global del Tea Party nord-americà està començant a aixecar un petit rebombori entre nosaltres. Molts són els que aquí, a casa, es miren tot allò que prové dels Estats Units amb recel o fins i tot amb un menyspreu automàtic, com si qualsevol cosa que s'esdevingués a Amèrica del Nord comportés un perill potencial. És ben cert que l'antiamericanisme és un dels nostres tics mentals més concorreguts, un prejudici tenyit encara per tots els fantasmes de la guerra freda; a aquest vici s'hi apunten els nostres justiciers eixelebrats, els que encara sospiren per la gran revolució. Aquests són els que mai no han deixat de veure en els EUA un agent imperialista, el líder del poder del gran capital ara globalitzat, un poder disposat a arrasar amb tot per imposar o defensar els seus interessos mercantilistes. Es tracta d'una visió simplificadora, sòrdidament ideologitzada, que fa dels EUA el culpable de totes les iniquitats que assolen el món.

Ara bé: hi ha tot el contrari. La rendició acrítica a tot el que prové dels EUA, l'esperit llagoter que s'agenolla als peus de les barres i estrelles malalt d'un provincianisme estúpid que veu com a superior tot allò que ve de fora, que no s'atura a distingir i que transforma tot el que deriva dels EUA en un dogma, en un nou evangeli. No se m'entengui malament; estic d'acord amb l'historiador Paul Johnson: els EUA són el miracle humà més important de la història, i crec que els principis liberals que han fet d'aquelles antigues colònies angleses la potència econòmica, política i cultural més important de la modernitat són del tot encertats.

L'actual Tea Party, però, representa el fanatisme de tots aquests bells principis. No és accidental que s'hagin batejat amb el nom d'un dels primers alçaments independentistes, quan els colons de Nova Anglaterra es rebel·laren llençant a la badia de Boston unes quantes tones de te, tot en protesta dels impostos elevats que s'imposaven des de Londres. Allò que per als colons americans representava el Parlament de Westminster ara ho representen Washington i el president Obama, també amb els seus impostos elevats i el seu teòric intervencionisme en la sanitat o la banca.

El Tea Party arreplega dins seu un conservadorisme de reaccionaris folklòrics que s'oposen a la ciència moderna (Darwin), a la masturbació, l'avortament i al mestissatge racial –sembla que no han acabat de pair que Obama, un negre, sigui president–. S'emmirallen, a més, en un patrioterisme obtús, aïllacionista en alguns casos, tot i que en altres s'abeura en una visió dels EUA com a grans redemptors de la Terra, com el poble elegit per portar el seu missatge de pau i prosperitat per a tots els pobles en una missió vertebrada entorn de dos grans principis: capitalisme i democràcia.

L'altrE vessant d'aquest moviment és la que des d'aquí ens mirem amb més entusiasme. El Tea Party és la punta de llança d'un projecte social inèdit, potser de l'última gran utopia: la de la societat de mercat, és a dir, la consumació dels somnis de l'anarquisme de dretes. Després d'un segle XX totalitari i assassí a cops d'intervencionisme d'estat, de comunisme i feixisme, queda per experimentar una altra gran utopia, una quimera mai no contrastada: la de la societat amb estat mínim, invisible, reduït a la seva més petita expressió, la societat on l'individualisme, l'acció lliure dels ciutadans, conformi la llei principal més enllà de la burocratització d'unes administracions públiques –paquidèrmiques, deficitàries, omnipresents en l'educació, la sanitat, les assegurances, la cultura, la feina…– que ofeguen la lliure acció, la creativitat, i, per tant, la responsabilitat dels individus davant de les seves pròpies decisions.

Els liberals catalans no podem deixar de mirar-nos aquestes idees amb un punt de simpatia. Ara bé: l'ultraliberalisme que encarna el Tea Party i els seus èmuls nostrats és socialment tan perillós com el vell comunisme o el socialisme d'estat. Els liberals hem de ser conscients que si bé és cert que l'economia de mercat i la lliure competència poden fer molt per la riquesa i el benestar comunal tampoc no en podem fer un gra massa i oblidar la naturalesa social de l'home. El liberalisme es basa en la vigilància mútua entre poder públic i poder privat, en la possibilitat que llibertat i democràcia es complementin sense devorar-se. Seria una cruel ironia històrica que els liberals haguessin ara d'oposar-se a un nou totalitarisme basat en l'exacerbació dels seus propis principis.