Llengua i ossos

Sigui avui aquí reprès el fil del proppassat dimecres, en què si era un economista el qüestionat sobre el per què de l'actual crisi, és ara un filòleg l'interrogat sobre per què la llengua esdevé en dies com aquests una arma electoral.

Això és així pel fet que la llengua, a més de ser un mitjà de comunicació interessada (dimensió instrumental) o desinteressada (dimensió lúdica), és alhora també un dispositiu organitzador de la identitat col·lectiva.

Aprendre convencions ortogràfiques i regles sintàctiques, saber distingir registres lèxics i expressius, dominar recursos retòrics i saber mostrar-se eloqüent quan convé, no sols acredita un grau de coneixements determinat, sinó que és alhora garantia –segons com sigui de considerable aquest grau– de més o menys possibilitats d'ascens social i de major o menor pertinença a una col·lectivitat.

En cas de conflicte lingüístic, o sigui, de dues o més llengües competint en un mateix espai per l'exercici de les funcions comunicatives predominants i pel prestigi de servir com a eina preferent d'integració i, doncs, inevitablement, de discriminació entre estrats socials, és lògic que la llengua –sobretot quan la ciutadania és cridada a decidir la representativitat de les diferents forces polítiques– sigui, no sols el camp prioritari en què té lloc la batalla, sinó un dels camps cabdals pel quals es lliura aquesta.

La llengua, per tant, com fa la vella dita, no té ossos, però en trenca de molt grossos. I no ja perquè pugui ser utilitzada per a l'engany i la calúmnia (cosa que també), sinó perquè, tot trencant uns ossos, permet indestriablement de bastir-ne i de consolidar-ne uns altres.

No s'hi val aleshores a ser o a fer-se l'innocent davant la llengua i la seva vessant política, reguladora de la vida pública. Cal tenir clar, en aquest país, l'idioma pel qual s'aposta en primordial instància. Ja que la llengua, com l'economia, no ho és certament tot. Però sense llengua, com sense economia, no hi és tampoc tot.