La fe del dogma

A mi la imatge de les senyores monges, polides i endreçades, amb unes faldilles prisades moníssimes per sota genoll, netejant amb uns draps blancs immaculats l'altar de la Sagrada Família que el papa Benet XVI acabava de consagrar, no em va ofendre. En absolut. No em va ofendre ni em va fer cap mal d'ulls. Gens ni mica, la veritat. Era com si estigués observant un fotograma que, tot i saber que pertany a la meva cultura i tradició escolàstica no tingues, sincerament, res a veure amb mi. Segurament per això em sorprèn que ens escandalitzem i ens en fem creus de la visió carrinclona, masclista i de supeditació de la dona a l'esperit masculí que va mostrar al món aquesta nostra Església. No fem riure. Que algú ha pensat realment que la branca principal del Cristianisme ha estat mai una doctrina a favor de l'equitat o de la justícia en la igualtat d'oportunitats? No hauríem d'oblidar que, si el nostre credo està de manera clara i evident en contra del divorci, de qualsevol supòsit d'avortament o de l'ús dels preservatius, això implica també estar enfrontat a evidències que són una realitat i una demanda social. I amb tot això sobre la taula no es pot dir que aquesta doctrina acompanyi l'individu dins la societat actual. Si aconseguíssim alliberar-nos de còmodes ingenuïtats, tindríem clar que la coherència passa per saber que aquesta és l'Església Catòlica i que totes les modernitats i valors progressistes que dins de la manifestació de la fe molts fan seus, no té cabuda dins la Norma. Podrem disfressar i defensar que els fidels representen i volen una altra cosa, però no ens equivoquem, seguim essent aquells (formalment encara m'hi conten) que, sota l'actual direcció de Benet XVI, combreguem amb una fe que, mentre les faldilles assequen taules i els pantalons s'asseuen, ens ha de portar al Paradís.

Per més exponents que, sense o amb sotana i amb un discurs pretesament actual, ens vulguin fer creure que la Nostra és una altra cosa, som el que es va veure fa dues setmanes: una norma i una veritat catòlica absents de parcel·les condescendents on la consciència no pot amagar la incongruència de pertànyer a una societat del segle XXI i a un dogma de fe del XIV.