Una mar de fons

No sé fins a quin punt la visita recent del sant pare a Barcelona deu haver reconfortat la fe dels cristians. Més enllà de l'efecte mediàtic, de l'èxit d'organització i d'un ample gest de confiança, no sé si se'n pot esperar gaire més de fons. Hi ha un corrent poderós arreu del món, persistent, quasi imparable, que va fent el seu camí i que no se sent pas alterat pels viatges i pels moviments del papa.

La secularització, per començar. Els temps han canviat, els valors del món occidental són diferents i el pes de la religió recula ostensiblement davant les seguretats aparents d'un home que es recolza amb determinació damunt la doble base de la raó i de la ciència. Els referents culturals del passat ja no valen i invocar la força de l'arrel cristiana innegable ja no fa ni fred ni calor a una societat cada cop més descreguda. Les esglésies es buiden, ho sap tothom, i es refien cada cop més dels sectors més conservadors i sectaris, que amb la joventut i l'activisme acrític de molts dels seus membres creen una sensació de fals confort i de continuïtat. Els cristians progressistes, cada vegada més pocs i menys influents, viuen la seva fe al marge de l'Església oficial i ignoren per complet la jerarquia. Hi ha, això sí, una Església quotidiana i força silenciosa, sovint organitzada en comunitats religioses, la que fa el seu camí lluny d'escarafalls, al servei del poble senzill, de la cultura, dels malalts, dels marginats, dels més pobres. I n'hi ha una altra de paral·lela, quasi clandestina, que procura sobreviure sense comptar amb cap parafernàlia del poder, atenta només al missatge evangèlic més estricte i a allò que un dia se'n va dir els signes dels temps. Mentrestant l'Església més visible, la del mitjans, la de les declaracions oficials, la dels grans òrgans de decisió, la dels palaus episcopals, la de l'Estat del Vaticà, s'encercla tossudament en una campana de vidre, aliena a la magnitud d'una demolició progressiva que no cessa. Tot té un aire, almenys entre nosaltres, de final d'etapa, de canvi de paradigma, d'una indiferència glacial envers la crida de la transcendència. Que l'alternativa sigui molts cops tan gèlida, tan incerta, no és cap consol que pugui neutralitzar l'embat impetuós del corrent dominant.

En segon lloc, el descrèdit. Se l'ha guanyat a pols, una certa Església, amb els seus gestos equívocs i uns quants silencis estridents. Allunyada del món real, ancorada en un conservadorisme pietós i en velles seguretats i posicions de domini, posseïda d'un llenguatge abstrús i obsolet, distanciada amb fredor insensible d'alguns problemes esborronadors de la humanitat –la sida, per dir-ne només un–, només li faltava ara la polèmica de la pederàstia. Que la denúncia sigui interessada, excessiva en alguns casos, no minva la gravetat moral de la conducta, per molt que sigui excepcional en termes relatius. I la resposta no sempre ha estat ni ha semblat tan radical i peremptòria com hauria calgut. D'altra banda, ¿cal recordar encara coses tan òbvies com el forçós celibat dels capellans, el paper vergonyosament subsidiari de la dona –tan visible i tan debatut aquests dies– o la manca absoluta d'una vida democràtica en la presa de decisions i en l'elecció de la jerarquia?

Sense pretendre una descripció exhaustiva del fenomen, queda encara una tercera causa, de la qual no es parla gaire. És el retrocés massiu, una evaporació contínua i sostinguda que es produeix en algunes parts de món. M'hi han fet pensar dues notícies ben diferents d'aquests dies: les recents eleccions al Brasil i els banys de sang a Bagdad contra els cristians. Del Brasil he descobert la reculada galopant de l'Església catòlica enfront de l'evangelisme, tan influent durant tota la campanya electoral, a desgrat d'haver-se dividit davant els dos candidats. La caiguda és, simplement, espectacular. Pel que fa a l'Iraq, la cosa ja té molt més a veure amb el retrocés global del cristianisme a l'Orient i en els països musulmans, on l'islamisme no para d'estendre les ales amb el suport de la religió i la política, que allà són indestriables entre si. He sabut que encara queden mig milió de cristians al país, però les causes de la seva extinció se sumen per fer-la possible: l'islam, la guerra, el conflicte d'Israel i Palestina, la pobresa, l'evolució demogràfica... Massa fronts alhora, i el fet és que, sobre una població de 350 milions d'habitants en el conjunt de l'Orient Pròxim i Mitjà, ja només hi queden uns 20 milions de cristians. Més dades encara, totes en la mateixa direcció: a la propera Turquia, i en un segle, la població cristiana ha passat del 20% de la població al 0,2%. El pes dels cristians en el conjunt dels països on va néixer i prosperar el cristianisme ha passat, en el mateix període, del 15% al 6% d'avui. I els coptes d'Egipte? La sagnia és permanent i constant, en un context d'Església resistent que no té res a veure amb l'encara confortable Església occidental.

Ignoro si en altres parts del món hi ha algun fenomen a la inversa. Potser sí, però la suma dels factors de decadència que hem expressat –i n'hi ha d'altres– és certament heterogènia, i cada causa necessitaria una recepta específica. No sembla fàcil de trobar-la, i en alguns casos tot fa pensar que els esforços benintencionats són completament inútils. Però hi ha altres fronts on podrien canviar-se moltes coses, moltes actituds, on el missatge de l'Església podria merèixer un altre tipus de resposta. Mentrestant, a la campana de vidre, l'aire s'enrareix i l'immobilisme regna, impertèrrit. Fins quan? Fins que ja no hi hagi res a fer?