Ser responsable no és ser immadur
Escric aquest article després de llegir l'article d'opinió titulat Maduresa? No encara! de l'amiga Patrícia Gabancho, publicat el divendres 5 de novembre en aquest diari, on afirmava que la crisi al si del Cercle Català de Negocis (CCN) i les meves declaracions sobre Uriel Bertran i Alfons López Tena –detonant de la fragmentació del CCN– són una mostra que l'independentisme no és prou madur. Va reblar el clau dos dies més tard el director de l'Avui, Xevi Xirgo, quan escrivia que no sabia si el president del CCN encara era jo o ho era una altra persona.
Creia que després de la bona informació publicada pel periodista Pep Lloveras el dia 26 d'octubre en aquest mateix diari tot estava clar. En Pep Lloveras relatava que els rebels no havien assolit l'objectiu de destituir-me i que jo havia convocat tots els socis a una assemblea el dia 10 de desembre, passades les eleccions, per decidir el futur de la direcció de l'entitat que tant ha fet fins ara per aquest país. He arribat a la conclusió que potser sí que hi ha molts catalans que no s'han assabentat prou bé de les causes de la crisi que ha comportat la divisió al si del CCN. Per això vull explicar-me.
No estic gens d'acord amb Patrícia Gabancho quan diu que la divisió del CCN és un exemple d'immaduresa política. Jo diria que és, precisament, tot al contrari. És evident, ni que pugui sonar a paradoxa, que la crisi del CCN és tot un exemple de maduresa política, de responsabilitat i de coherència amb el país. No podem defensar la unitat per la unitat. Cap català amb seny defensarà la unitat no coherent, la dubtosa, la fràgil. Aquest és un moment massa importat per a l'independentisme per donar suport a jugades arriscades.
Els empresaris sabem molt bé que una de les causes més importants del trencament i desaparició d'empreses és el desacord entre el socis que en formen part. Sí, les desavinences entre els socis són el factor més important en el trencament de projectes consistents que són plenament viables al mercat.
És per aquest motiu tan conegut en el món empresarial que al seu moment vaig defensar la no unitat. Algú pensarà que és una qüestió de personalisme, però això és simplificar les raons. Es tracta senzillament de ser coherent, madur i responsable. Qui s'uneix a un projecte al qual no veu consistència? Qui s'uniria a una persona o a un grup de persones en qui no confia? Quin empresari s'associarà a un projecte del qual no està completament convençut i que pot portar-lo a desfer la feina feta durant els anys en què sol ha construït decentment el propi projecte? Si a més, com és el cas, has pogut conèixer de primera mà els diferents projectes sobre la taula, i especialment les persones que els impulsen, amb més raó no es pot trair la pròpia consciència.
La unitat per la unitat fa un trist favor a la democràcia. Fins i tot pot arribar a ser contraproduent a la mateixa idea de la democràcia. El sistema democràtic permet que petits partits puguin sorgir de col·lectius socials per poder difondre el seu missatge i guanyar-se la confiança dels ciutadans per ser votats i accedir al Parlament per primer cop. A partir d'aquí la democràcia permet que aquest col·lectiu es vagi fent gran i creixi a mesura que pot difondre el seu missatge i sigui acceptat per una majoria cada dia més gran de ciutadans.
