Votar no és cap orgasme

Una campanya electoral són uns dies màgics en què sembla que la política recupera la capacitat d'organitzar la societat amb vista a un ideal. Els mateixos líders que fa poc es declaraven incapaços d'oposar-se als dictats de la realitat, ara ens volen convèncer que la política és l'art de fer possible el que ens és necessari; però l'endemà d'elegits tornarem a veure'ls, amb les constants biològiques intactes, aplicant les directrius emanades d'organismes internacionals que sempre hem de donar per bones. Catalunya té uns set milions i mig d'habitants, més o menys com el Londres metropolità, i sigui quin sigui el pròxim gran alcalde que tinguem, el preu del diner o l'edat de jubilació són qüestions que se'ns escapen, i se'ns escaparien encara que recuperéssim la sobirania perduda. És cert que la subordinació a un Estat que inverteix tard, malament i sense ganes no ens ajuda gens, però per damunt encara hi ha una superestructura no elegida democràticament que determina la nostra existència sense dret a rèplica. Llavors, la nostra política s'està reduint a l'administració d'uns recursos com més va més limitats amb vista prioritàriament a la fidelització de l'electorat. No és estrany que la resposta ciutadana sigui d'una banda l'abstenció i d'una altra l'agitació del tipus “això no ho vull en el meu barri”. Cada generació necessita una nova revolució, deia Jefferson; la de la nostra hauria ser recuperar la capacitat d'entendre què ens estan fent i de parlar sense eufemismes sobre tot el que no ens agrada. Qualsevol polític que vulgui recuperar la credibilitat hauria de començar per aquí. Acceptar les coses tal com vénen i entomar-les totes no és de dretes ni d'esquerres, és d'imbècils.