opinió
Ressuscitant vells debats
Els viatges del papa, més enllà de l'objectiu específic de cadascuna de les seves sortides del Vaticà, tenen sempre uns trets i unes pretensions que depassen la conjuntura del moment. Quines són aquestes constants, quins són aquests trets que es troben en tots els viatges? En destacaria tres.
Primer. Reforçament del lideratge personal del papa. Tota la logística vaticana en tots els viatges, sobretot des que els va promoure Joan Pau II, està focalitzada o centrada en la projecció de la persona del papa. El personatge és el centre. I aquesta centralitat queda reforçada amb el clam popular que s'organitza en cadascun dels seus desplaçaments. La centralitat com a líder religiós, submergit i aclamat per milers de seguidors o creients, projecta una imatge de religió poderosa i potent que en els temps que corren la reforcen davant d'altres confessions.
Segon. Reconeixement del pontífex com a home poderós entre poderosos. El papa viatja sempre com a cap de l'Església catòlica i com a cap d'estat. Això comporta que en els seus desplaçaments rebi el tractament i els honors que es donen als caps d'estat: rebudes o comiats dels caps d'estat, desfilades militars, recepcions... Aquest vessant, per als estrategs vaticans, no deixa de tenir importància, perquè reforça el paper de l'Església catòlica (Vaticà) en el concert de les nacions.
Tercer. Projecció del missatge i adoctrinament urbi et orbe d'acord amb la doctrina i la moral de l'Església. Per als creients és reforçament de la seva fe. Per a la societat civil és una manera de definir un determinat model d'organització social, de costums, de model de família, de moral personal...
Què ha passat a Barcelona?
Podem dir que s'ha acomplert l'objectiu eclesiàstic de la visita, amb la dedicació com a basílica del temple de Gaudí, i el Vaticà pot mostrar-se satisfet perquè la figura singular del papa ha quedat reforçada davant de milers de persones i projectada mediàticament en tots els racons del món. Al mateix temps ha pogut repetir el seu missatge més reiteratiu: model tradicional de família, drets a la vida des del primer moment de la concepció, crida perquè la societat legisli d'acord amb aquesta visió i aquest model. Per tant: no a l'homosexualitat ni al matrimoni de gais, no als condons ni a la interrupció voluntària de l'embaràs. I hi ha afegit un altre advertiment: alerta amb el laïcisme creixent a Espanya, que genera anticlericalisme i que ens pot fer tornar a l'ambient sociopolític dels anys 30... Poca broma! Quan deia això parlava com a cap de l'Església, com a cap d'estat, com a historiador...? Com és possible que Benet XVI denunciï l'anticlericalisme agressiu, comparable segons ell als temps de la República, i ho digui en una Espanya on la COPE, la ràdio dels bisbes, ha esdevingut la ràdio més agressiva contra Catalunya i contra els valors de pluralisme i tolerància democràtica. No deu ser que un sector de l'Església, la que aquests dies s'ha mobilitzat més per fer pinya al voltant del papa, ha pogut suggerir aquestes paraules políticament crítiques contra el govern de Zapatero?
Com calia esperar, aquest conjunt d'elements que han acompanyat la visita de Benet XVI ha tornat a posar sobre la taula altres vells debats. Vells debats al si mateix de l'Església i vells debats de les seves relacions amb la societat civil i amb els estats.
Interferències Església-Estat
L'Església defensa el seu dret a intervenir i a dir la darrera paraula sobre temes de comportament social, la regulació dels quals correspon a aquells que democràticament han rebut l'encàrrec de la ciutadania per legislar i governar. L'Església no respecta de bon grat la independència de la societat civil, que, en democràcia, legisla amb autonomia d'acord amb els reptes que l'evolució i la ciència aconsellen i determinen. No estem ja en el nacionalcatolicisme.
Una altra Església és possible?
Dos dies abans de la visita a l'església del Pi, les comunitats de base catòliques van fer pregària i reflexió amb motiu de la visita del papa. Van ser contundents en la denúncia: Església no democràtica, Església poc evangèlica, deien. Església discriminadora de la dona. (I no havien vist la imatge de les bones monges que van netejar l'altar...) Denunciaven la papolatria, la concentració del poder personal del papa, que allunyant-se de la doctrina del Vaticà II està tornant a la visió teològica del Vaticà I. La jornada es titulava Quin model de papat necessita l'Església del segle XXI? I apostaven per una església més democràtica, per un reconeixement de la igualtat de la dona dins de l'Església, per una revisió de la moral sexual, pel reconeixement de l'homosexualitat... Reclamaven una església dels pobres, deslligada dels poderosos, servidora incondicional dels més febles... Per a aquests cristians ja no val aquella màxima cartoixana “...non reformanda quia nunquam deformata”, que vol dir: no s'ha de reformar perquè mai no ha estat deformada. Des de les bases consideren que l'Església sí que ha estat deformada i sí que s'ha de reconvertir.
Església poderosa-Església evangèlica. Vet aquí el dilema, vet aquí el repte que a cada tombant històric es replanteja.
