El lideratge

Escoltava una entrevista al filòsof Antonio Escohotado parlant de la seva recent obra Los enemigos del comercio, que porta per subtítol Una historia de las ideas sobre la propiedad. És un volum important que ressegueix la història bàsicament occidental i en el primer volum, que és el que ha sortit, s'atura en la Revolució Francesa. I en l'entrevista va sorprendre'm una afirmació: «És el treball de deu anys d'estudi i documentació, però aquesta obra sense internet no hauria estat possible.» Internet ja ha esdevingut una eina imprescindible per a molta gent, i és en aquest món on un observa com encara hi ha una gran quantitat de persones que de manera altruista comparteixen coneixements i opinions. També hi ha intoxicació i desinformació, però discriminar-ho és cosa nostra.

Aquests dies hem pogut trobar que en alguns blocs, aprofitant el canvi del responsable d'economia, han penjat la intervenció televisiva que va fer el 1977 Enrique Fuentes Quintana, poc temps després de prendre possessió del càrrec i dies abans dels famosos Pactes de la Moncloa. I també hi podem veure una intervenció de José Luis Rodríguez Zapatero i de Pedro Solbes. D'Elena Salgado, no hi ha res perquè encara no ha dit res sobre la crisi. Ja diuen que en política no hi ha res tan revolucionari com la memòria. Alguns polítics, molt sovint, juguen i s'aprofiten de la sorprenent, però evident, desmemorització de la gent, és per això que és molt recomanable acudir al Google, o al Youtube, i buscar la intervenció «ha llegado la hora de la economía» i escoltar-la. Adverteixo a qui ho faci, que notarà la gran degradació i decadència que ha experimentat el lideratge polític d'aquest país. D'entrada, Fuentes Quintana demana perdó per entrar en aquella hora del vespre a les cases per donar males notícies, però diu que no es persona amb vocació per la política activa, i es proposa dir la realitat econòmica del país tot admetent que la seva missió és difícil, dura i desagradable: «Però els problemes econòmics necessiten solucions polítiques i la sortida de la crisi necessita de l'esforç i de la col·laboració de tothom, i només podem esperar aquesta col·laboració i esforç si el govern és creïble.»

Molt probablement estàvem condemnats a una crisi, tal com ens diuen la història econòmica i la Bíblia amb els cicles econòmics: després d'un període de gran expansió en toca un de recessió. És veritat que el període expansiu ha estat molt més llarg del que era normal i això va fer pensar a alguns en la possibilitat que haguéssim trencat aquesta constant cíclica d'expansió i recessió. Ara la diferència és que qui té la responsabilitat de liderar aquesta etapa difícil mira més el curt termini dels interessos electorals partidistes que no reforçar-se moralment i generar la credibilitat que li hauria de propiciar aconseguir la col·laboració i l'esforç de tothom. Només fixin-se en un detall; quan el governador del Banc d'Espanya avisa que cal una reforma del sistema de pensions, surt el ministre de Treball, pràcticament insultant-lo per haver dit una evidència que comparteixen la UE i el FMI. Han observat amb quina diferència d'acció i de compromís ha actuat el govern amb la possible pandèmia de la grip AH1N1 i la de les pensions? En el primer cas, una actuació i fins i tot una sobreactuació, genera vots; en l'altre cas, no. Cap govern ha fallat tant i tantes vegades en les seves previsions com aquest, i malgrat això no dubten a desacreditar qualsevol persona o institució que formuli una previsió no favorable als interessos immediats del govern. No tenen ni l'honradesa intel·lectual de dir: «Les nostres previsions no són aquestes, però mirarem les seves per si estiguéssim equivocats.» No necessiten credibilitat, necessiten vots i saben que ara els vots van cap als que tenen un discurs agradable. I al vespre, les televisions ja no són per a discursos durs i desagradables, són per la teleporqueria. Al capdavall, tenim el que ens mereixem i volem, però no em resisteixo a matar l'esperança de pensar que, potser un altre dia, un altre lideratge serà possible.