L'angoixa europea
Les eleccions de diumenge ens mostraran el nou mapa polític català i qui tindrà la capacitat per governar el país durant els propers quatre anys. Les enquestes avancen que no hi haurà un tercer tripartit per diverses raons. La primera i més decisiva és que els tres partits que han governat conjuntament des del 2006 no obtindrien una majoria suficient. El fet que el president José Montilla hagi dit que no hi haurà un tercer tripartit no té cap importància.
El més probable, per tant, és que el nou president de la Generalitat sigui Artur Mas. Només resta saber si ho serà amb les pròpies forces o bé si necessitarà l'ajut implícit o explícit d'altres formacions; i en aquest cas, a quines portes haurà de trucar per assegurar-se la investidura.
Mentre tot aquest procés es debatrà a bastament a partir de dilluns, no s'ha de perdre de vista que Europa viu un intranquil debat sobre si la crisi financera i política es limitarà a Irlanda o bé arrossegarà altres estats com Portugal, Espanya i també Itàlia, si les xifres demostren que el deute adquirit pels estats meridionals de la zona euro es poden pagar sense el rescat del Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional. I, més encara, quin és el futur de l'euro si Alemanya es cansa de garantir amb els seus recursos l'estabilitat de la moneda única.
La qüestió, en primer terme, és de caràcter financer, però les raons de fons són econòmiques i, sobretot, polítiques. Quan es va fer evident que la malaltia de Grècia es podia curar amb una injecció multimilionària amb la finalitat de no deixar caure un país de l'espai euro, tothom va quedar tranquil. Alemanya havia exercit el seu compromís moral de garantir la cohesió europea suposant que amb aquella mesura excepcional s'aturarien les invectives dels mercats sobre la moneda comuna.
Però el cas grec no ha estat l'únic, tal com demostra la crisi provocada a Irlanda, que també ha demanat el rescat de les institucions financeres europees i de l'FMI, que s'han ofert al govern de Dublín per evitar la fallida d'un país que fins fa ben poc era posat com a exemple de modernitat, creixement i prosperitat. El problema és que el cas irlandès tampoc no està aturant aquesta mena de gangrena que afecta països rics i pobres de l'Europa de l'euro.
El comportament dels mercats en aquests dies indica que la crisi s'enfila també contra l'estabilitat portuguesa i espanyola, sense deixar gaire marge als governs estatals i a la mateixa Unió Europea per posar fi a les especulacions que provoquen pànic social i polític arreu del continent. El debat decisiu es lliura a Alemanya, on el Tribunal Constitucional de Karlsruhe ha de dictaminar si aquests rescats que vénen principalment de les arques alemanyes són o no constitucionals. Segons remarca el setmanari Der Spiegel, s'està produint una divisió gairebé irreconciliable a Europa sobre com afrontar aquesta nova crisi d'inestabilitat. Per una banda, la cancellera, Angela Merkel, encapçala el criteri compartit pels estats nòrdics i que consisteix a defensar la cultura de l'estabilitat que era pròpia quan el marc alemany era una divisa forta i estable. L'objectiu seria prevenir que la unió monetària es convertís en una mena d'organisme de transaccions nacionals, amb Alemanya com a pagana de les disfuncions produïdes en alguns estats membres.
L'altre corrent és el mantingut pels països que han acumulat un deute excessiu en els darrers temps i que ara demanen ajut. Volen el que Merkel no està disposada a fer, o dit altrament, pretenen que els més poderosos ajudin els més febles. Aquestes dues visions són debatudes aquests dies pels governs, que intenten maniobrar per trobar una sortida viable entre les dues posicions.
A mitjan octubre, Merkel i Sarkozy, al marge de la resta de membres de la zona euro, decidiren un pacte estricte d'estabilitat que comportaria sancions als països que trenquessin les regles del dèficit. També acordaren que en les crisis del futur es demanaria responsabilitat a les institucions creditícies, amb l'acceptació de la possibilitat de fallida d'un país insolvent. La realitat és que la principal responsabilitat recau en els governs, però poca cosa poden fer perquè els seus bancs se'n surtin tots sols.
Ens trobem, doncs, davant la paradoxa que no són els governs, els que dicten les polítiques, sinó que són els mercats, els que ho fan. I, a més, són els mercats, els que provocaren la crisi global, i els polítics, des del president Obama fins a l'últim dirigent europeu, no troben la manera de recuperar la iniciativa, que ha de ser necessàriament política si no volem que tot plegat se'n vagi escales avall.
Però per afrontar des de la política aquest gran repte calen polítics que estiguin a l'altura del moment. O no sabíem que un dia Alemanya diria prou davant la frivolitat de molts governs, com el de Rodríguez Zapatero, que fa només un any ens deia que el sistema bancari espanyol era el més sanejat d'Europa? I aquelles negatives sobre l'existència de la crisi? I la generositat de distribuir gratuïtament 400 euros a tots els assalariats per demostrar les conviccions socials d'un govern d'esquerres?
El factor humà també està directament relacionat amb la política, que és la que ha d'arbitrar els interessos contraposats en la societat. Tinc la confiança que d'aquesta crisi tan forta Europa també se'n sortirà. Però cal una regeneració cívica i moral de la societat, començant pels que la dirigeixen i baixant tots els esglaons fins a arribar a tots els que des de fora de la política han saltat les mínimes regles de l'ètica. Edmund Burke, fa dos segles, escrivia que “l'hora és gran, però els homes són petits”.
