La contra
L'ull de Maragall
L'expresident reuneix en un llibre i una exposició les fotografies de la seva vida quotidiana que ha fet des del seu telèfon mòbil en els últims dos anys
Tot acte creatiu conté un intent d'atrapar la memòria: d'un rostre, d'un paisatge, d'una sensació, d'una emoció, d'un somni... No és estrany, doncs, que algú que sent com la memòria se li escapa vulgui empresonar el màxim nombre de moments possibles, fins i tot a ell mateix, si pot ser. En els últims dos anys el president Maragall ha descobert que un estri tan senzill com és el telèfon mòbil, pot capturar milers de moments fugissers. Per això acostuma a fotografiar tot el que li crida l'atenció, però també la seva família i els amics, les fotografies que hi ha penjades per casa i ell mateix reflectit en miralls i vidres de tota mena. És un clic aparentment fàcil però l'ull de Maragall no és gens anodí. Hi ha sentit de l'humor, intel·ligència, tendresa i una mica de sana mala llet.
Ho podeu comprovar en l'exposició Pasqual Maragall mira, que ahir es va inaugurar al Balcó de l'Arts Santa Mònica, que mostra algunes de les 178 imatges extretes del mòbil de Maragall que també s'han reunit en un llibre del mateix títol. Editat per Blume i en col·laboració amb Caro Garcia, el volum (la meitat dels beneficis del qual aniran a la fundació contra l'Alzheimer del president) recull l'autèntica fal·lera de Maragall per la fotografia amb mòbil, una afició que ell, bromejant, defineix més com “un vici d'ex... expresident, exalcalde”. És cert, que és un autèntic vici, perquè durant la presentació a la premsa del projecte, Maragall, preocupat perquè no se li esgoti la bateria, fotografia fotògrafs, periodistes i l'exposició. En un dia radiant, tampoc se'n lliura el paisatge de la rambla Santa Mònica, des del finestral del centre. “La fotografia és una continuació involuntària de la meva passió per transformar el món que he tingut sempre –afirma–. Es tracta d'ordenar el passat perquè el present és cada dia i el futur és incert: políticament no diguem, econòmicament no sabem què passarà i pel que fa a la salut és una qüestió de temps”. També s'autoretrata obsessivament en “una necessitat de fixar la presència”.
Tant en el llibre com en la mostra, les imatges es presenten en petits díptics, amb lúcides anotacions del mateix Maragall. Com en un joc conceptual, el president va reordenant el seu món.
