Aguantaespelmes

El primer deure de l'intel·lectual és parlar en contra del partit pel qual vota, fins a risc que l'acabin afusellant. (Umberto Eco).

Parlar de política des de la literatura, i tot fent literatura, no és cap frivolitat, sinó un exercici de profilaxi. Practiquem-lo.

Vet aquí, doncs, benvolgut lector (especialment si ets jove), que, temps era temps, hi havia hagut una institució anomenada festeig. La brillant pàgina destinada a glossar-la que, a tall de pròleg a L'ingenu amor, va dedicar-li Carles Riba, estalvia aquí d'estendre-s'hi més. En aquell procés interactiu a dos, podia haver-hi tanmateix un tercer, l'aguantaespelmes, la missió del qual era vetllar perquè cap dels festejadors no s'excedís (sobretot en no cal dir què). Tot va canviar prou de pressa però. I com bé apuntava ja fa deu anys Fabián Estapé a les seves memòries De tots colors, “el festeig actualment és un terme gairebé arqueològic, perquè es passa del “com et dius?” al “vesteix-te que et porto a casa”. L'aguantaespelmes es va extingir.

Si això ha estat així en l'àmbit de les relacions de parella, no sembla tanmateix haver estat el cas en el de les concernents la cosa pública. Governada en aquest país els últims anys, ja que no per un reeixit ménage à trois, sí per un curiós connubi antinatura entre socialdemòcrates sucursalistes i republicans independentistes, al tènue clarobscur d'una espalmatòria més verdosa que no pas rogenca.

I bé, posats a continuar brandant aquesta última (els vots no donen per a més), que sigui, dit des d'un wishful-thinking evident, entre el partit indefectiblement més votat i el partit més pragmàticament sobiranista. Amb vista a fer de correctiu de la dretania d'aquell i de la catalanité d'aquest. Amb més de candela lluent que titil·lant.

A votar, doncs, ullclucs i nastapats, allò que en queda (en queda res?) del PSUC. I que Hegel carallís i Marx barbut no ens ho prenguin gaire en compte. Amén.