Això no és cap referèndum
“Si volem saber quanta gent s'inclina a favor de la independència, demanem-ho sense embuts. No emboliquem la troca”
Les eleccions catalanes de diumenge són un plebiscit sobre la independència? L'evidència ens diu que no, però de vegades les obvietats són les realitats més difícils d'entendre. Podem dir que es tracta d'un diguem-ne plebiscit sobre el tripartit, o sobre una determinada manera de governar, o sobre unes persones que han portat el país en els darrers anys. Però no pas sobre la conveniència d'obtenir un estat propi, malgrat que el tema hi sigui present. En les eleccions s'hi barreja el vot a un futur governant, amb l'aposta per una cara, un estil, un partit determinat, una ideologia...
Si els partits ecologistes trauen per sota del 10%, podrem dir l'endemà que ha quedat derrotada la sostenibilitat? De cap manera, oi? Doncs el mateix hauríem d'aplicar a l'independentisme. Per evitar equacions massa mecàniques, i per evitar l'eterna trampa de l'unionisme més combatiu i provincià. Unes eleccions no són un referèndum, i no pots equiparar els vots a una o diverses opcions polítiques (ERC, SI, RCat) amb les simpaties que professa el poble català per la plena sobirania política. Entre altres coses, cal tenir en compte que un gruix de vots van i aniran a parar a formacions i líders que són ambigus en aquest aspecte (CiU, ICV, fins i tot sectors del PSC). I ambigus no significa contraris a la independència; ambigus vol dir ambigus.
Després de mesos d'enquestes i de consultes populars, aquest argument de “tants vots, tants independentistes” ja no és sostenible. Les opinions captades entre la gent indiquen que hi ha separatistes a totes les cases, i quan diem totes diem totes, fins i tot un grapadet dels que solen votar el PP. L'aspiració de l'estat propi és present en tot l'arc partidista. I a més, estem davant d'una novetat, la qual a tot estirar és palpable des de fa un parell d'anys. La independència no és patrimoni exclusiu de cap organització, ni tampoc cap tribu o grup d'estètica determinada. Un senyor que va a missa encorbatat ho pot ser tant com un jove que porta trenes i fuma porros.
Ha costat molt arribar a aquesta situació, i en certa mesura és la gran victòria d'un moviment que fins fa poc no sortia del Fossar de les Moreres, s'enorgullia del “boti, boti, espanyol el que no boti”, la “puta Espanya” amb perdó, i que alçava l'estendard impossible dels Nosaltres Sols. Ha costat molt trencar l'antic gueto i abraçar les masses com va succeir el 10 de juliol d'enguany, sens dubte la manifestació independentista més gran de tots els temps a casa nostra. Si ens preguntem a qui votaran els que van assistir a aquella demostració de fortalesa nacional, la resposta és que votaran el que voldran. Perquè gairebé tots entenen que unes eleccions no són pas un referèndum. I que pots voler la independència, però no per això cal renunciar al govern que desitges; més o menys endreçat, més o menys centrat i més o menys capaç.
Entenc que en el context d'una campanya, algú tan ple de raons com Joan Carretero digui que “si el Parlament acaba ple d'autonomistes (incloent-hi CiU, segons ell) voldrà dir que els independentistes estem equivocats”. El doctor Carretero prova d'esperonar el vot, i l'escenari d'una cambra regionalista, després de tot el que ha passat els darrers mesos, pot semblar un contrasentit feridor, i pot mobilitzar gent. Però el problema és que, amb tota probabilitat, aquest contrasentit es produirà, i no cal donar armes abans d'hora als que saltaran dient que l'independentisme s'ha ensorrat, que ha perdut vots i escons, etc.
Encara que hi hagi una estimbada dels partits que porten la independència escrita al rostre (ERC, SI, RCat), això no voldrà dir que la independència entra en crisi. Aquesta serà de ben segur la lectura de la Brunete mediàtica, i sens dubte dels altaveus provincians nostrats; serà una anàlisi potent, que ens caurà per totes bandes. Però no pot ser la lliçó dels que volem la independència, perquè no és certa, perquè és esbiaixada i perquè és suïcida. Que caiguem en la trampa d'uns altres, la de “tants vots, tantes estelades” és una cosa; que nosaltres mateixos ens parem la trampa ja és més greu.
La via del múscul parlamentari, a través dels partits que es presenten a les eleccions, té l'avantatge que certes coses, com proclames solemnes, tenen més pes quan es fan des de les institucions. Però té un problema, i és que no es formulen preguntes clares. Quan algú dóna suport a un partit polític o a un líder, segurament ho fa per un plegat de motius diferents i sovint contradictoris. L'avantatge d'un referèndum és que hi ha una pregunta ben clara, i que cal donar una resposta ben precisa. És com el matrimoni; pots dir que sí o que no, però no pots dir que una miqueta.
Si de debò ens interessa la resposta a una pregunta, millor que formulem la pregunta exacta. Si volem saber quanta gent s'inclina a favor de la independència, demanem-ho sense embuts. No emboliquem la troca. Ja se n'encarregaran altres de muntar cerimònies de confusió. No fem el joc a aquells que saben perfectament que, quan fas una pregunta concreta, és possible que et castiguin amb una resposta ben clara.
