Visca (també) la Bretanya
He rebut carta d'un amic bretó, amb qui ens coneixem des de fa quasi cinquanta anys. De quan ell estudiava al seminari de Rennes i jo al de Girona, per un intercanvi d'adreces que es feia in illo tempore a través de Pax Christi. Ara viu a Nimes, jubilat i interessat per tot, imbuït encara d'aquella mena de curiositat integral, d'aquell misteriós apetit de coneixements (semblava pretendre fer-nos substituir l'apetit d'aliments) que s'ensenyava en el que Pla denominava “la millor universitat del món”, el Seminari, on hi sedassaven adolescència i joventut els que volien ser capellans –o ho deien.
El meu amic bretó, independentista a la francesa (vull dir encara amb moltes menys possibilitats que nosaltres), no se sap avenir que en la nostra campanya electoral s'hagi parlat d'independència amb tota naturalitat. I és que l'última vegada que va venir aquí, ja fa una pila d'anys, fins i tot la paraula independència estava prohibida, no en piulava ningú, ni en forat ni en finestra. Al·lucina i està molt gelós, el que més li agradaria seria poder anar a Rennes a votar la possibilitat d'independència de la seva Bretanya.
Avui li he contestat. Li dic que crec en la possibilitat que algun dia ens arribi la independència, perquè creure això no és pas més improbable ni més fantàstic que moltes de les creences modernes que avui ens empassem.
