Resistirem

Tintin al Congo és una obra controvertida. Les crítiques i la persecució judicial s'han incrementat els últims temps, malgrat els canvis introduïts per Hergé en successives edicions des de la primera de 1931. Se l'acusa de racisme, de xovinisme, de donar una imatge poc afalagadora dels natius africans. Malaventurat! L'ús de tòpics és inherent a les històries d'entreteniment. Si hi ha algun congolès, o simpatitzant de, que se'n sent ofès, paciència, que hi ha coses pitjors a la vida que no tenir sentit de l'humor. Ben mirat, també podrien portar Tintin als tribunals les cantants d'òpera, perquè la Castafiore queda retratada com una dona força insuportable; els agents de l'ordre, pel despietat ridícul en què incorren sempre Dupont i Dupond; els defensors dels animals, pels perills a què es veu arrossegat el pobre gos Milou; els oficials de la marina mercant que no se sentin identificats amb el bevedor i malparlat capità Haddock, i fins i tot els periodistes, donat que Tintin fa tots els papers de l'auca al marge del conveni i transgredint el codi deontològic. Si comencem a llegir amb ganes de buscar les pessigolles, tornarem a cremar la biblioteca d'Alexandria. La Bíblia conté sexe i violència; els grecs de La Ilíada no són experts en resolució de conflictes; Dante, en la seva Commedia, situa Mafomet en el vuitè cercle l'infern –i Dalí en va fer una magnífica caricatura–. Això que se'n diu pensament políticament correcte persegueix un impossible: no ofendre ningú, i per començar ens volen privar de riure i de totes les coses agradables de la vida; però els professionals de sentir-se ofesos tenen una agenda oculta: destruir tota forma de pensament i substituir-la per les seves consignes.