Abstenció: la lenta agonia

Des de les primeres eleccions autonòmiques de 1980 fins les més recents de 2006, la mitjana d'abstenció s'ha situat en el 39,83% –oscil·lant entre el mínim obtingut l'any 1984 (35,64%) i el màxim de 1992 (45,13%)–. Si agafem la sèrie de les 8 convocatòries electorals catalanes, hem augmentat l'abstenció del 38,66% de 1980 al 43,96% de 2006. La caiguda no ha estat ni espectacular ni continuada, però mostra una tendència persistent.

Si situem aquestes dades en el context dels països de l'OCDE podem valorar millor si ens trobem davant d'un fenomen generalitzat o d'una especificitat catalana. Observant una sèrie que mostra l'abstenció mitjana dels països de l'OCDE entre 1970 i 2005 es detecta un declivi de la participació electoral d'un 8%. Els punts de partida són molt diversos –del 62,8% de participació als Estats Units al 96,8% d'Àustria–, però tots semblen experimentar índex de caiguda similars. Les taxes anuals de declivi en la participació es mouen entre el 0,3 i el 0,5%, amb les excepcions de Japó (que cau del 74,7% de participació al 1980 al 44,9% al 1995) i de Suècia i Dinamarca (que veuen com la participació tendeix, de fet, a augmentar). Colin Hay –en un treball que porta el suggeridor títol de Why we hate politics– afirma que allò més alarmant del declivi electoral no es troba en les taxes de caiguda sinó en la consistència i en la persistència de la tendència. Si la legitimitat de les nostres democràcies està en perill, sembla que estem davant d'una lenta agonia. Les dades catalanes confirmen aquest diagnòstic i, en conseqüència, no ens presenten com una anomalia. El mal de molts, però, no ens pot servir de consol.

Aquesta lenta agonia, com acabo d'esmentar, presenta una excepció en el cas dels països nòrdics. De nou, l'etern referent. Quant els estudiosos es pregunten sobre les raons de la seva benigna especificitat, solen contrastar els seus resultats amb els dels països anglosaxons, més proclius a l'abstenció electoral. I, en aquesta mateixa direcció, contrasten el model escandinau amb l'anglosaxó, més tendent a situar el mercat en el centre del desenvolupament social i econòmic. En aquells països on la idea de client s'ha imposat a la de ciutadà, l'abstenció tendeix a pujar. Tampoc no és una conclusió gaire sorprenent. En la mesura que la política –per definició– no pot satisfer totes les expectatives, els clients tendeixen a sentir-se defraudats i decideixen ignorar aquella empresa estatal que no els dóna les respostes esperades. Els ciutadans, en canvi, habituats a un major compromís amb la res publica, mantindrien amb major intensitat els hàbits participatius. El model nòrdic manté la preocupació per la col·lectivitat i el crèdit d'allò públic, i això es nota electoralment.

El declivi de la participació electoral, en definitiva, pot comptabilitzar-se a partir de dades moderades, però la seva lectura és alarmant. No expressa una desafecció puntual o conjuntural sinó un canvi profund en la relació entre la política i la ciutadania, entre els governants i els governats. Els estudiosos de la política dels anys setanta i vuitanta interpretaven els elevats índexs d'abstenció (per exemple els nord-americans) com un símptoma de salut democràtica. La satisfacció amb el sistema era tan generalitzada que la gent ni es molestava a anar a votar. Aquesta interpretació, avui, és insostenible. L'abstenció –com el vot en blanc– expressa un profund malestar i un intens desconcert.

Després de les eleccions, com sempre, ens exclamarem i exigirem que s'obri una reflexió sobre l'abstenció i la desafecció ciutadana. Cal efectivament abordar aquest debat, tot i que recordant que no pot ser un debat sobre els números de la participació electoral.

El problema no està en les dades, sinó en el que hi ha al darrere. La dificultat de la nostra democràcia no està en un percentatge sinó en el paper que cadascú de nostres desplega en un nou i desconegut joc polític. Allò que ens ha de preocupar no són les xifres sinó nosaltres mateixos: què hem de fer els polítics, els partits, els mitjans de comunicació, els ciutadans, les entitats? L'abstenció és un símptoma cridaner, però allò alarmant és la malaltia que el provoca. Si només ens fixem en el símptoma entrarem en una lenta agonia que no ens podem permetre. Més que mai necessitem una democràcia saludable. És l'única manera de sortir-nos-en i no podem renunciar-hi. No fem experiments.