L'ocàs del tripartit
L'aliança de PSC, ERC i IC no ha funcionat perquè era un pacte contra natura. Només els unia l' interès polític, així com aconseguir el poder (sobretot el PSC), en cap cas tenien el mateix model nacional o social o simbòlic, ni la mateixa idea de gestió del país. En el període Maragall la frivolitat va marcat el seu mandat. Era el Dragon Khan. De la ingenuïtat d'en Carod en creure's que els socis d'un PSC lliurat al PSOE li permetrien intentar fer una política catalana per encarar el problema d'ETA a la lleugeresa d'un Maragall que impulsava un Estatut barrinat per dins per la política espanyola de qui havia de ser l'executor de les ganivetades que rebria (paraules de Maragall referint-se a Montilla i Iceta).
Els darrers quatre anys de Pujol foren pobres, la majoria absoluta del PP va impossibilitar res ferm en política catalana. Després d'anys de govern de CiU, era una bona oportunitat que podia refrescar el país, donar-li un impuls nou. Crear noves il·lusions. Aconseguir complicitats més àmplies. L'acte sumptuós al Saló del Tinell va posar en alerta molts, massa teatre per a tan poca teca. Tampoc hi ajudava la presència excessiva de Zapatero. Govern catalanista i d'esquerres, deien; al cap de quatre dies el fet català era subsumit sota les directrius del PSOE de Madrid i la pretesa política d'esquerra anava pel pedregar en veure la pluja de càrrecs, legítims, però certament immorals i els sous de la repartidora. Acompanyat d'una sorprenent fatxenderia elitista.
El període inicial de caça de bruixes i periodistes crítics a Catalunya Ràdio i TV3 va arribar al paroxisme amb la censura de la informació sobre l'enfonsament del Carmel de Barcelona, per a més inri aplicada per un responsable que havia fet de la llibertat d'accés a la informació el leitmotiv de la seva ambició política. Se superaria la gravetat del cas en el segon tripartit, en forçar la llei per poder escollir-lo alt càrrec, altre cop, en comunicació. El veredicte del PSOE fou l'execució de Maragall, alhora que es potenciava el seu Brut polític, una anodina figura que havia passat discretament pel ministeri d'Indústria. En ell s'assentaria el segon tripartit, l'esperit nacional català mai l'abduí i va quedar en terreny de ningú, insegur al costat dels independentistes d'ERC o els ecosocialistes d'IC i vassall dels dictats del PSOE. Fins a arribar a l'esperpent de votar contra si mateixos!
De la grisor al desencís,un govern que votava lleis bàsiques amb l'oposició, un desgast que sempre perjudicava ERC. La llei del cinema mig dinamitada des del carrer Nicaragua i una sequera que va mostrar els límits d'una IC en intentar dessagnar el Segre ja a la capçalera, per no parlar d'una conselleria de Governació que deixava la imatge de la policia de Catalunya sota les peülles dels porcs. Per no parlar d'un fracassat Castells, que deixa el país amb deutes i bancarrota. Per a més escarni i burla de dir-se d'esquerres, l'insult més greu a la dignitat de la dona, mai no reparat, d'un càrrec del PSC a l'Ajuntament de Barcelona, Martín, que va rebre el suport dels portaveus adjunts del PSC al Parlament Joan Ferran i Carme Figueras, sí, sí, una dona, o encara el diputat Josep Maria Balcells.
El tripartit darrer ha de morir, diuen dia rere dia Puigcercós i Montilla. La prova del nou és voler retirar lleis simbòliques: l'aposta per la ferma defensa de la llengua; una racional divisió territorial de Catalunya en comarques i vegueries o el tema del trànsit. La gestió correcta en certs llocs ha anat acompanyada d'una obscuritat sorprenent en d'altres, com en projecció cultural, el Canal Segarra-Garrigues o les raons d'aquest bons que són pa per a avui i deutes per a demà. El tripartit mai no ha estat verament catalanista; la moralitat pròpia de les esquerres no s'ha imposat. El tripartit ha fracassat perquè mai ha generat desig, il·lusió, ni passió. Mai no ha tingut ànima.
