Mas o menys

Estem disposats a reconèixer que hi ha dos noms a la pole position per als comicis catalans d'avui: Artur Mas Gavarró (hereu de Jordi Pujol) i José Montilla, i en tot cas, s'ha establert la campanya electoral de manera que només es considera un candidat; és a dir, el ja cèlebre “rei Artur”, que sota diversos aspectes –guapo, intel·ligent, “nacionalista tolerant i modern” (segons les pròpies paraules), auster “fins i tot en les emocions” (com el qualifica Pilar Rahola), propietari d'un cotxe marca Seat, etc.– suposa per a Convergència i Unió el talismà que aspiraven a tenir per fer un gir al govern català. En realitat, la possibilitat de calçar la sabata de la presidència de Catalunya, amb majoria absoluta, és incerta, encara.

La veritat és que, almenys per trajectòria política i per les seves declaracions durant la campanya, l'arribada a la presidència d'Artur Mas suposaria un premi a la conllevancia que s'ha estat predicant a tot Catalunya. És absolutament cert que a dia d'avui no és clar si Artur Mas, a partir de demà, es veurà obligat, o simplement aconsellat, a recórrer a la incansable Alícia Sánchez-Camacho (acòlita del senyor Rajoy i exponent d'una candidatura que ella assegura que és l'“única garantia” per frenar l'independentisme de CiU i ERC, formacions que, d'altra banda, considera que tenen un pla ocult, un full de ruta ocult). No cal dir que en les últimes jornades l'esforç realitzat des de les barbacanes del PP per propiciar un cara a cara televisiu entre Mas i Sánchez-Camacho ha estat ingent, amb proclames, entre altres perles, que el líder de CiU ha demostrat en els mitjans de comunicació que “vol una Catalunya monolingüe” en la qual es margini el castellà davant el català com a primera fase cap a la “independència a terminis”.

Encara que en aquest moment ens veiem obligats a guardar tota classe de mesures de cautela, no per això ha quedat descartat com a futur president l'actual cap de la Generalitat (“el més humil dels servidors del poble català”, l'home que “potser no sedueix però compleix”, el que vol “una segona legislatura, una més, per tenir un govern compacte, reduït i sòlid per poder fer el que encara queda pendent”). En aquests moments, amb una certa sorna, ha convingut difuminar els orígens de José Montilla, les arrels del qual s'enfonsen en la cordovesa localitat d'Iznájar, un poble de la profunda Andalusia que s'ofereix com a exemple per demostrar que també són vàlids els xarnegos com a governants d'una regió moderna com Catalunya. Malgrat tot, en aquests moments, el senyor Montilla ha estat el blanc perfecte per a molts (per no dir de tots) dels dards que es llancen en una campanya electoral. I vet aquí que, en la llista bastarda d'enraonies de la campanya per la presidència de la Generalitat, han recordat al senyor José Montilla que certament ha donat als seus fills (trigèmins) una educació acurada... i, es deuen preguntar: quina és aquesta distingida instrucció? Doncs bé, encara que a Montilla li cogui que l'hi recordem, els seus trigèmins cursen estudis a l'Institut Alemany. I escoltin, què volen que els digui, a Catalunya l'educació sempre ha estat capdavantera, moderna i acurada... De tota manera, és difícil criticar la institució a què José Montilla ha confiat l'educació dels seus fills, ja que Alemanya és l'únic país que no s'ha vist assetjat per la crisi (potser perquè a les escoles germàniques ensenyen a administrar els euros millor que a les de Catalunya les peles) i que té com a governant un model de virtuts prussianes com Angela Merkel, que ha aconseguit posar en cintura i harmonitzar dues realitats nacionals tan diferents com l'est i l'oest del seu país (ai, si no fos pel Deutsche Bank!...).

Però, a més dels dos candidats al·ludits, no ens queda més remei que fer menció també de les d'altres formacions polítiques més modestes que es presenten, com Esquerra Republicana de Catalunya, que té com a estendard el senyor Joan Puigcercós, el qual en una ostentació de mal gust i d'escassa fiabilitat ha aconseguit emprenyar mig Espanya amb perles del tipus: “A veure si a Andalusia treballen... perquè allà no treballa ni Déu!”. I és que Esquerra Republicana de Catalunya ha sofert sempre moviments tel·lúrics originats pels seus adalils, i si no només cal recordar la trajectòria política de Pilar Rahola, que, malgrat que ja s'ha retirat de les llistes electorals, per cuidar-se suposem dels seus infants, segueix a primera línia en haver aconseguit un lloc als mitjans de premsa des del qual llançar les seves arengues a les masses de lectors, i això convindran amb mi que és un puntàs, no?

Queden poques hores perquè es dissipi el dubte... veurem qui serà el president!