Ètica en línia
El debat sobre la hipotètica regulació ètica i jurídica de l'espai virtual és molt present en els cercles acadèmics. Com a conseqüència del vertiginós desenvolupament que han experimentat les tecnologies de la comunicació i de la informació, l'ètica ha descobert un altre camp d'estudi, fins ara inèdit i inexplorat en la seva història: l'ús de la xarxa virtual.
El primer terreny de l'ètica és la relació entre els ciutadans a l'entorn presencial, la delimitació de drets i de deures dels ciutadans i les bases de la convivència. És el camp de l'ètica política que cerca esbrinar la millor forma de govern a les ciutats i els principis elementals que han de regular la bona harmonia entre els ciutadans en els espais plurals. S'hi estudien les relacions de veïnatge i també les bases per viure pacíficament en un entorn multiètnic i multireligiós. El segon terreny d'estudi que, en l'actualitat, està creixent exponencialment, és el de la relació entre l'ésser humà i l'entorn natural (l'ecoètica). Com a conseqüència de la devastació que la naturalesa pateix per causa de la raó instrumental practicada sense limitació, està emergent una sensibilitat mediambiental que exigeix regular la relació amb els éssers vius i afinar el control i l'equilibri dels ecosistemes. Fins i tot hi ha grups que defensen, amb vertadera militància, els drets dels animals i de les plantes. Encara, però, hi ha un tercer àmbit que s'està convertint en el focus d'interès de l‘ètica actual i que probablement ho serà més durant la segona dècada del segle XXI: la reflexió sobre l'anomenat tercer entorn (l'espai virtual).
Hem descobert que som ciutadans de tres mons: de l'espai natural (el bosc), de l'espai presencial (la ciutat) i de l'espai virtual (la xarxa). La ciutat és l'epicentre de l'acció, l'àmbit vital, el lloc d'intercanvi d'idees i de béns. Fa temps que vam transitar del bosc a la ciutat, cercant refugi i ajuda mútua, però d'un temps ençà, s'està produint una transició de l'espai urbà al món virtual, ja sigui per treballar-hi o bé com a una fuita d'evasió. A l'espai presencial no s'hi val tot, però tampoc en el món virtual. Calen pautes, normes i criteris per al seu bon ús.
Cada cop passem menys temps al bosc. Molt sovint, l'espai natural acaba essent, solament, un espai d'evasió, per desfogar-se els caps de setmana. Tot i així, hem pres consciència que cal acomplir unes normes i uns requisits per no malbaratar la seva riquesa i biodiversitat. Mentre minva la nostra presència a l'espai natural, creix, en canvi, el nombre d'activitats i de relacions que desenvolupem a la xarxa. Cada cop passem més temps enfront de la pantalla. Hi fem de tot: comprem, venem, gestionem, ens informem, ens divertim, escoltem música, aprenem i ensenyem. L'espai virtual s'està convertint en el líquid amniòtic de les noves generacions, en el seu medi vital i progressivament esdevé més i més necessari per a la vida social i laboral de molts adults.
Les xarxes socials adquireixen, cada cop, més rellevància i l'espai virtual s'ha convertit en un lloc on es pot fer de tot. El problema rau en esclarir com regular èticament i jurídicament aquest espai transnacional i com trobar criteris comuns entre internautes de tan diversa procedència. Sabem que no és un lloc neutre, que hi passen coses i no sempre legítimes. Periòdicament apareixen notícies de difamació i abús, també de vulneració de la intimitat i d'explotació de grups vulnerables, entre ells, nens i adolescents. Amb l'autoregulació de l'internauta no n'hi ha prou. Cal, també, que es precisin les pautes de joc i que es faci, d'una manera consensuada, entre tots els agents implicats.
L'ètica en línia haurà de ser global o no tindrà sentit, com qualsevol proposta ètica en la veïnatge universal. La permissivitat absoluta en la xarxa és un marc idoni perquè els bàrbars puguin obrar impunement sense assumir les seves responsabilitats i, a més a més, de manera invisible. Mai com ara no havia estat tan fàcil llençar la pedra i amagar la mà.
