L'olla d'or

Un dels mites que recordo des de petit és la història que algú s'havia fet milionari gràcies a haver trobat una olla d'or a la soca d'una olivera o tapiada a la paret d'una casa en runes o que l'havia arrencat amb l'arada mentre llaurava un camp abandonat. De fet, mai no he conegut ningú que hagi admès haver posseït aquesta fortuna i, en canvi, sí que havia tingut notícia de desvergonyits pirates buscadors de tresors que amb la seva ignorància acabaven malmetent jaciments arqueològics de primer ordre, i que, al tractar-se d'un delicte incontrolat, no van ser enxampats i guardaven a casa (o es venien) les troballes rapinyades. Aquests dies s'ha sabut que els Mossos han desarticulat a Catalunya una xarxa d'almenys vuit persones que es dedicaven a vendre peces arqueològiques per internet després d'haver-les localitzat amb detectors de metalls en zones conegudes pels seus jaciments històrics. Les peces recuperades, bàsicament, són monedes de diferents èpoques, però també hi havia altres objectes fins a un total de 15.000, que no és poca cosa. La pràctica de fer servir detectors de metalls per buscar tresors no és nova i ja fa molts anys que gent sense escrúpols s'hi dedica. Perquè no estem parlant de la llegenda de l'olla d'or, que podria ser la trobada d'un afortunat, sinó que hi ha un tipus d'individus que es dediquen i s'han dedicat a anar amb el detector per propietats privades i públiques a la recerca del tresor perdut. El problema, tal com reconeixia en la informació d'El Punt la cap del Servei d'Arqueologia de la Generalitat, és que l'ús d'aquests aparells no està prohibit –la normativa que regula els detectors de metalls és una assignatura pendent–, quan es té constància que els qui els fan servir són els autors del 75% dels delictes contra el patrimoni arqueològic!