Centelles

Val molt la pena anar a la Fontana d'Or a veure l'exposició del fotògraf Agustí Centelles. Les imatges en blanc i negre, ordenades per períodes, trasbalsen l'espectador que hi veu primer la Catalunya republicana i després la brutalitat de la guerra. Blanc del somriure de ciutadans que passegen, es diverteixen o treballen, i després negre de dolor, por i mort. Avui, quan fer fotografies és un joc, un entreteniment trivial de fer i desfer al qual ens dediquem de forma automàtica amb la càmera del mòbil, impressiona veure les imatges de Centelles i la seva força expressiva. A la darrera sala de l'exposició una selecció d'imatges de caràcter publicitari explica com es guanyava la vida Centelles els anys del franquisme. Productes de consum per a anuncis, a tot color, i models que es posen davant la càmera amb rostre inexpressiu, contrasten amb les mirades intenses dels homes i dones que fotografià en la seva etapa de fotoperiodista.

La visita a l'exposició, que tan bé descriu un moment cabdal de la història de Catalunya, fa inevitable tornar a plantejar quin sentit té que aquest conjunt de documents hagin de quedar finalment guardats a Salamanca. Els fills de Centelles van vendre el fons a l'Estat, però això no ha de comportar que el fons marxi de Catalunya. Quina lògica porta a sostreure de Catalunya aquests testimonis de la seva història? Fa més de 130 anys que es custodien pintures del Museo del Prado a museus gironins, una col·laboració habitual entre centres patrimonials que ara s'hauria d'haver reproduït a favor d'algun centre català, participat per l'Estat, com el MACBA per exemple, o que ofereixi prou garanties, com l'Arxiu Nacional, que disposa d'instal·lacions modèliques. Potser la Generalitat no va ser prou diligent (o prou rica?) a l'hora de negociar amb els hereus Centelles, però d'aquí no se n'ha de derivar una decisió tan poc integradora, centralista i quasi colonial com la que pren el govern central de traslladar aquest arxiu (aquest també!) a Salamanca.