Amb aquella alegria
La meva bombolla
Quan venia un inspector, els mestres corrien: mentre uns posaven a lloc les creus i els quadres de Franco que criaven pols a les golfes, els altres ens repartien treballs en castellà per dissimular.
L'inspector feia el seu paper, se n'anava i l'Arrel tornava a ser el que era: una escola activa, participativa, democràtica, laica i catalana de cap a peus. Una escola on els nens i les nenes descobríem junts un món que a fora no existia. Era tan maco perquè era mentida.
Mort el dictador, l'Arrel va continuar educant personetes en la solidaritat, el compromís, la pau, l'esforç, l'esperit crític i altres valors dels que t'impedeixen avançar a cops de colze. Llavors vam sortir al carrer a cridar que volíem ser escola pública. Innocent de mi, creia que aquella era l'única batalla que ens quedava per guanyar. No vaig sospitar mai que de gran em caldria ser feminista, catalanista i progressista: m'havien fet creure que la igualtat entre homes i dones era un fet, que vivíem en un país normal i que la societat caminava sola cap a un futur just i lliure.
Vaig tenir la sort (juraria que va ser un engany afortunat) de créixer dins una bombolla. Un univers políticament perfecte, però fals. L'escola Arrel era un miratge, un laboratori, un anem-a-fer-veure-que-tot-és-com-voldríem-que-fos. A l'institut públic on vaig estudiar després, la realitat em va esclatar a la cara. Plof. Entre els meus companys de BUP n'hi havia un parell dels que diumenge devien votar l'Anglada amb la cara ben alta. Vaig pensar que m'havia tocat una classe plena de gent rara, i vaig trigar a entendre que la rara era jo. Ai: en endavant hauria de dedicar temps i energia a reivindicar evidències. Qui sap si fins i tot em sentiria marginada per haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida, com la poeta que donava gràcies a l'atzar per haver-la fet triplement rebel.
“A nosaltres també ens esclatava la realitat a la cara en sortir de l'escola”, m'explica l'Eduard, un mestre excel·lent que ens encomanava la il·lusió de saber coses noves i ens ensenyava a llegir el cel. “Pensàvem que era com plantar una llavor en cadascun de vosaltres per fer una societat més justa i progressista. Pensàvem que cuidant molt i educant les petites bombolles, el cava milloraria. I no va ser així: el cava cada dia és més agre”.
L'Eduard està desencantat, però no ha deixat mai de lluitar. Ni ara, després de l'ictus que el va mantenir més mort que viu durant tres mesos i que l'ha obligat a tornar a aprendre a parlar i a caminar i a relacionar-se amb l'entorn. L'havien desnonat però aquí el tinc, evocant davant un cafè la bombolla màgica que vam compartir. Potser no és casualitat que hagi trencat tots els pronòstics mèdics algú que durant anys va plantar llavors d'esperança. Canviar el món requereix molta fe en l'impossible.
