Opinió

LA CONTRACRÒNICA

PEP RIERA

Les expectatives i la realitat

Realitat, 5 Expectatives, 0. Tot el silenci que havia guardat Guardiola va esclatar sobre la gespa del Camp Nou. És el lloc on parla el Barça, l'equip que expressa el millor futbol que segurament s'ha vist en la història d'aquest esport. El que va fer ahir l'equip de Guardiola no té prou adjectius per ser qualificat amb justícia. S'ha de veure. I el que van veure quatre-cents mil parells d'ulls a tot el món no enganya. Sembla mentida que una cosa tan dolça i delicada com és el joc del Barça pugui causar uns efectes tan devastadors. El Madrid arribava a Barcelona més confiat que mai des del duel a distància amb el Barça. Però en el cara a cara les coses es van a tornar a posar al seu lloc. La distància entre les expectatives blanques i el futbol blaugrana és exactament la que es va veure ahir al Camp Nou. Un equip que voldria i un que pot. L'equip de Mourinho pot guanyar tots els altres competidors de la lliga. Però la distància amb el Barça va quedar establerta ahir. És clar que hi va tenir a veure la manera que sempre ha tingut Mourinho de presentar-se al Camp Nou. Pot xerrar tant com vulgui, però mai amb cap equip hi ha fet cap plantejament per guanyar. Sempre ha jugat a no perdre. Tan teatral en les rodes de premsa, i víctima del pànic escènic cada vegada que arriba al Camp Nou. El seu èxit més gran va ser perdre-hi 1-0 la temporada passada. L'actitud del portuguès segurament va rebaixar la veritable capacitat del seu equip. El Barça, en canvi, va tornar a comparèixer tal com és. Un equipàs. Millor que la temporada passada i encara més que l'anterior. I no pel que diu el resultat, sinó pel que clama el seu futbol, tant o més devastador i humiliant que el marcador.

Un partit entre un equip que busca l'encert i un que espera l'errada sempre dependrà del que faci l'equip que busca l'encert. Futbolísticament, en la primera part va passar sempre el que va voler el Barça. Va encertar i no va cometre errades apreciables. Havien passat divuit minuts i ja guanyava per 2-0. I ningú ho trobava estrany. Sobre el camp hi havia un equip que tenia la pilota i la conduïa d'un jugador a l'altre amb harmonia i efectivitat, i de tres vegades que la va posar dins l'àrea dues van acabar en gol i l'altra, amb una rematada de Messi al pal. Amb pausada determinació els blaugrana estaven causant un efecte devastador. El Barça no va atacar desbocadament. I el Madrid tampoc no va pressionar dins el camp blaugrana; es limitava a esperar a partir de la ratlla mig del camp com un bloc compacte. L'interessava que entre el lloc on pogués recuperar la pilota i la porteria de Valdés hi hagués camp per córrer. Va passar, però, que el Barça no va perdre pilotes. El Barça també era un bloc compacte: atacava acompassadament i es reconvertia en recuperador de manera instantània. Però, de fet, recuperava poc i construïa molt. La factura dels dos gols explica molt bé el que passava al camp i, de passada, també l'estil de vida dels dos equips: el Barça ho és tot amb la pilota i el Madrid no és res sense concessions del rival. Dues jugades farcides de passades van culminar amb un gol de Xavi i un de Pedro.

El Madrid no havia reaccionat després del primer gol al minut 9 i tampoc no ho va fer després del segon. Els seus intents de crear alguna jugada sempre van ser foc d'encenalls. L'incomodava més haver de construir que haver de defensar. Futbolísticament, el partit semblava conclòs. El Barça tenia el Madrid liquidat. Mourinho no comptava amb l'escenari del 2-0 i no tenia res preparat per respondre. Ho va fer Cristiano Ronaldo, que va decidir crispar el Camp Nou: va empènyer Guardiola perquè no li cedia la pilota per servir un fora de banda. Potser ho va fer sense pensar, per pur instint de buscabregues. Però va aconseguir l'efecte que podia afavorir el Madrid: va treure el partit de l'acadèmia i el va portar el barri. L'aldarull que es va crear va encendre els ànims dels jugadors i el partit es va descontrolar. O sigui, va entrar en territori perillós per als blaugrana. Però Guardiola també havia preparat els seus jugadors per a això. Es tractava que la temperatura de la sang baixés una mica i les pulsacions tornessin al ritme exacte del teva-meva dominador del partit. Vuit minuts justos va durar l'excitació. Al minut 38 el Barça va tornar a lligar una jugada de vint tocs. No va acabar en gol, però va retornar el partit al control perfecte. I va arribar la mitja part.

Quinze minuts per esperar la resposta de Mourinho. El portuguès es va retratar: Lass per Ozil. El Barça va captar el missatge, si és que ja no ho tenia prou clar. Va mantenir el guió. Tocar i tocar, jugar i jugar. La inconsistència del Madrid per fer coses constructives amb la pilota va ser corresposta amb una exhibició d'aprofitament dels espais per part de Xavi, Iniesta i Messi. L'argentí no va marcar. Ni falta que va fer. L'estadística dirà que continua sense marcar contra els equips de Mourinho. Ha! Va fer dues passades de gol a Villa i va convidar el Camp Nou a la festa. El públic va estar a l'altura de l'equip amb l'eslògan de la nit: «Sal del banquillo, Mourinho sal del banquillo.» S'ho havia buscat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.