A voltes sobre Montilla, el Barça i Wikileaks

La setmana informativa ha començat amb la renúncia de José Montilla a l'acta de diputat al Parlament i a la reelecció per al càrrec de primer secretari dels socialistes catalans. No hi ha dubte que com a líder del PSC i del govern que ha regit el país durant quatre anys es pot sentir responsable dels errors que ambdós col·lectius han comès i, sobretot, com deia en unes declaracions fetes ahir, responsable de no haver actuat de forma diferent en situacions clau. Ben cert, tot i que no sé si les seves interpretacions serien compatibles amb les que exposarem aquí. Per exemple, la gestió del tripartit del qual ell va ser progenitor i que, un cop vist que el seu antecessor hi havia perdut bous i esquelles, hauria d'haver tingut valor per liquidar. I no pas perquè sigui il·legítim –com s'ha dit i repetit– que el tripartit impedís governar la llista més votada. La capacitat de governar, en democràcia, no es mesura només en vots rebuts sinó també en l'habilitat per formar majories de govern. El seu error en aquest punt va ser creure que es podien relligar tres quaderns de constitució i orientació tan diferent com els del PSC, ICV i ERC o que hi podia conviure sense interferir-hi. També es va equivocar Montilla en l'elecció del quadre que l'havia d'acompanyar en la direcció del partit perquè sens dubte no han estat capaços de transmetre a la societat, al seu electorat, un clima de combat optimista però permanent, i encara menys han pogut fer una gestió eficient dels conflictes i de la informació que revertís en profit del seu projecte i contrarestés la sonsònia constant de l'oposició sobre els efectes nocius del tripartit. I si em permeten la llicència, m'agafaré a dos exemples que han compartit cartell informatiu amb Montilla en aquest inici de setmana. L'un és la victòria del Barça contra el Madrid: una demostració incontestable que la cohesió del grup i la seguretat en les pròpies conviccions condueix a la victòria i a la comunió (solemne) amb tots els seguidors. I l'altre és el que Wikileaks ha posat al descobert: no hi ha ningú amb responsabilitats de govern que pugui prescindir de captar informació, tractar-la i difondre-la de manera favorable als seus interessos. Tan esgarrifós com vulgueu, però real.