Els dos temples de Maragall

Enmig de tanta tinta vessada entorn de la Sagrada Família i de la missa que va celebrar-hi el Papa, no he sabut trobar cap referència a un text de Joan Maragall, El temple que naix, que jo vaig llegir quan tenia set o vuit anys en el llibre Tria (DCP editors, 1931): “Part defora de la ciutat, com una florida en un oasi, va alçant-se un temple...”

Embadalit en la contemplació d'aquell edifici que “encara no volia dir el secret de la seva altura”, Maragall es feia unes preguntes que ara nosaltres ja podem contestar: “Com seran, les naus? Com seran, les oracions? Quin so tindran els cants, en la grandiosa caixa de pedra?" I es rendia a l'encís d'un creixement que veia indefinit: “El temple que no es clou mai, que no acaba de tancar la seva volta a la blancor lluminosa del cel, ni les seves parets als vents, ni els seus tornaveus a les remors de la ciutat...”

No sé si a Maragall li agradaria la Sagrada Família d'ara. Em temo molt que no, perquè l'any 1909, després de la Setmana Tràgica, va oir missa en un temple sense portes ni volta i va escriure l'impressionant article La iglésia cremada: “Jo mai no havia oït una missa com aquella, entre la pols i la runa i el vent i el sol que entraven...” I li va semblar que “la missa sempre hauria d'oir-se així”. I va imaginar que el capellà celebrant es girava cap als fidels per dir-los que aquella era l'església veritable, la viva, enfront de la “tancada, enriquida per dintre, emparada pels rics i els poderosos” que hi acudien “a entretenir els seus ocis, a bressar la seva lassitud en la lenta majestat dels cants sagrats i dels núvols olorosos de l'encens”.

L'article és molt llarg i dens, impossible de resumir en aquesta columna massa baixa. Valdria la pena de rellegir-lo a fons, no per comparar els dos temples i les dues misses, sinó per reflexionar sobre la marxa general de l'Església catòlica i sobre el veritable sentit de la seva funció, de la seva missió enmig del món.