L'esperit del 10-J en les eleccions

Després del terrabastall que les eleccions al Parlament han provocat, els partits estan obligats a llegir bé els resultats, uns per remuntar la patacada i uns altres per no defraudar els electors. En general, les declaracions i actituds posteriors han estat insòlitament correctes, probablement perquè el veredicte ha estat tan rotund i clar que no tots tenien manera de dir que havien guanyat. No obstant això, continuen veient-se tics que no els fan cap favor ni ajuden a superar la desafecció que existeix, malgrat que hi hagi hagut una participació electoral notòria i més alta del que s'anunciava.

Les renúncies de José Montilla i Ernest Benach, primera i segona autoritats del país, respectivament, als seus escons dignifiquen la persona i l'activitat que desenvolupaven. També ho fa la decisió de Montilla mateix de renunciar al lideratge del PSC, i la de Joan Puigcercós de posar el seu a la consideració del consell nacional d'ERC. El PSC i ERC han estat els partits més castigats, i no s'entendria que no obressin en conseqüència. IC també ha perdut, però no ha perdut tant i, sobretot, no ha estat el seu candidat, qui s'ha clavat la clatellada.

També a l'hora d'analitzar les raons de la davallada, les forces derrotades no han fugit gaire d'estudi i les han acarades amb sinceritat. S'agraeix. Només en les hores immediates em va semblar que hi havia una apel·lació excessiva a la crisi econòmica, un factor d'una influència indiscutible en l'estat d'ànim del votant, però que per si mateix no explica ni de bon tros els resultats. Va durar poc. De seguida, especialment els dirigents d'ERC, han reconegut que el seu electorat no es va empassar el pacte de govern amb el PSC i, especialment, que haguessin fet president José Montilla. És cert. El primer tripartit tenia una doble justificació que el feia defensable: d'una banda, el PSC podia argumentar que havia guanyat les eleccions en nombre de vots populars, i d'una altra banda, encara més fort, investir Pasqual Maragall president suposava l'alternança en el govern, garantia de democràcia. El segon tripartit, en canvi, només es podia explicar per l'afany (o la necessitat financera) de mantenir els càrrecs aconseguits.

El 2006, ERC es va equivocar radicalment, perquè va desoir el sentiment dels seus votants i en va trair el sentit del seu vot. Probablement, perquè el poder acostuma a donar a qui l'exerceix un nociu sentiment d'immunitat. El creixement que havia experimentat el 2003 no es pot explicar sense posar-lo en el context sociopolític del país, que situa a la presidència de dues institucions tan significatives com el FC Barcelona i Òmnium Cultural persones d'un tarannà patriòtic indiscutible i declarat. Això em porta a parlar del que em sembla l'error més greu que observo els dies posteriors a les eleccions, també en el cas del PSC.

És innegable que l'independentisme tindrà menys diputats en aquesta legislatura: els 23 i 21 del 2003 i 2006 s'han reduït a 14. Aquesta veritat aritmètica ha portat a concloure a alguns que l'esperit de la manifestació del 10 de juliol s'ha esbravat o bé que als electors els ha agafat un atac de seny i s'han decantat per la tebior de CiU. Ho dubto molt. El PSC ha d'entendre que una part del seu electorat li ha castigat la humiliació pública a què ha sotmès la seva ànima catalanista, de la mateixa manera que Puigcercós ha de comprendre que es va precipitar volent ocupar massa aviat l'espai convergent i que hauria d'haver seguit fent de consciència independentista de CiU que tan bé li anava. Per a CiU, el repte no li vindrà pas de la lectura dels resultats, sinó de la dificultat per traduir en acció de govern el mandat dels vots que li han vingut de del PSC i ERC, és a dir, per seguir l'esperit del 10-J, que trobo que és ben viu i que es va expressar el 28-N.