A primera línia de foc
Un amic em diu: “Per sobreviure en política s'ha de ser sempre el segon. El primer es crema, i l'últim no influeix”. Des de la meva ignorància li he dit que potser hi ha altres formes possibles. La primera: ser invencible (i retirar-se a temps), com Jordi Pujol o Joaquim Nadal, cadascun al seu lloc i a la seva manera, però ja s'entén que són casos excepcionals. La segona: ser-hi quan ningú no vol ser-hi. Aquell Nadal imbatible de Girona es veu que també té aquesta segona virtut, un coratge homèric que l'any 1995 ja el va dur a la candidatura a la presidència de la Generalitat (o al sacrifici) enfront de Pujol. Aleshores el periodista Josep Maria Cadena va escriure: “No ignora que l'han elegit [...] perquè la fruita, de moment, està impossible per a altres socialistes que es creuen amb millor dret a tastar-la”. El somni va durar quatre anys, però Nadal s'ha mantingut sempre en segona posició, s'ha empassat mals tràngols com els del Carmel, i ha tingut una capacitat inaudita de resistència, tant a la crítica ciutadana com a la batalla interna. Ara, amb la desfeta socialista, torna a primeríssima fila. Jordi Barbeta s'hi referia ahir com “el lampista que tot ho resol quan res no funciona i que sempre està disponible com els boy scouts”. Potser és així perquè no incomoda cap família o perquè no està cridat a cap lideratge que no sigui provisional, però sempre hi és, incombustible.
