El partit de la nostra vida (un altre)

«Quanta, quanta felicitat.» Aquest era tot el contingut d'un missatge que vaig rebre d'un amic després del 5-0. Quan amb tres paraules es diu tot, no en calen més. Quedar-se uns minuts immòbil veient el Camp Nou buit, encara il·luminat i en silenci després de la intensitat emocional que hi havia hagut poca estona abans també era un regal impagable. La mateixa nit del partit, tot un directiu del Barça es movia encuriosit per la zona mixta del Camp Nou i feia fotos amb el seu mòbil als jugadors del Barça que atenien la premsa. I encara més tard petits grups de culers desafiaven el fred amb un somriure d'orella a orella i esperaven sense desesperar-se un taxi lliure que no venia per tornar a casa. Quanta, quanta felicitat ha repartit l'equip de Pep Guardiola. Aquest dilluns i tants altres dies. Vindran dies de tota mena, i els problemes individuals i els del món ens afectaran més o menys. Però aniran passant els dies i aquest 29 de novembre quedarà per sempre. Això ja ho tenim. Passaran els dies i de mica en mica anirem situant aquest 5-0 en el lloc exacte del nostre mapa vital, a prop del lloc on ja hi ha el 2-6 i el 5-0 del 1994 i el 0-5 del 1974. I altres dies menys unànimes però que cada un de nosaltres guardem perquè la felicitat no té una unitat de mesura universal sinó moltes particularitats, per molt col·lectives que siguin a vegades. Qui no s'ha imaginat ja d'aquí a quinze o vint anys explicant a alguna criatura aquell 5-0 d'aquell Barça llegendari de la primera dècada del segle?

El futbol també és això, la transmissió de la memòria emocional. I mentre situem el 5-0 en el mapa de la nostra vida, tampoc no podem evitar jugar a situar-lo en el llibre de la història del Barça. I, per què no, en el de la història del futbol. Jo mateix, endut encara per l'emoció del moment, vaig escriure que el Barça és «l'equip que expressa el millor futbol que segurament s'ha vist en la història d'aquest esport». Ja en fred, no em penedeixo gens d'haver-ho escrit. És més, ara hi trauria el «segurament» i tan sols ho matisaria dient «almenys des que jo tinc memòria», la que es remunta a principi dels setanta, amb el Barça del 0-5 i l'Holanda del mundial d'Alemanya. Aquestes coses no seran mai unànimes perquè no hi ha una unitat de mesura de la qualitat futbolística que sigui d'acceptació universal. Però ningú pot qüestionar que plantejar-se si el partit de dilluns va ser el millor del Barça en la seva història i potser de qualsevol equip en la història del futbol no és cap bestiesa, ni molt menys. És una qüestió global, i molta gent es mulla en aquesta discussió, que és de les que de veritat fan bé al futbol. És commovedor, per exemple, llegir des d'aquí el paràgraf inicial d'un article del columnista del diari argentí La Nación Juan Pablo Varsky sobre el partit de dilluns: «La perfecció existeix. Ho ha demostrat el Barcelona, el millor equip que he vist en la meva vida. Ja juga per a la història. Passarà molt de temps abans que tornem a veure un equip com aquest. Gaudim-lo, mentre duri.» O el titular de la portada de L'Equipe d'ahir (el segon dia consecutiu que el prestigiós diari francès obria la portada amb el Barça): Du jamais vu! (Mai vist!). I el resultat de l'enquesta que el mateix diari tenia activada en la versió digital. A la pregunta de si aquest Barça era el millor equip de la història del futbol, a les 6 de la tarda un setanta per cent dels més de vint-i-cinc mil que havien respost deien que sí.

En la roda de premsa de dilluns a la nit Pep Guardiola ja es veia venir aquesta allau d'elogis; humil i modest, però plenament conscient de la magnitud de l'obra futbolística del seu equip: «Ara el repte és abstreure'ns dels elogis que ens cauran.» Aquesta és l'altra clau de la grandesa d'aquest Barça. El ciment que sosté en la nostra memòria el 5-0, el 2-6 els vuit títols de deu... El món al·lucina amb exhibicions com la de dilluns, però en aquest racó de món tenim la sort de poder apreciar també el que fa aquest equip cada vegada que surt a jugar a futbol. Contra el Madrid de Mourinho, però també contra el Ceuta de segona B o a El Sardinero o a San Mamés. Fins i tot la dignitat amb què perd contra l'Hèrcules. El 5-0 a Mourinho pot ser el millor partit de la història o no. Per mi, sí. Perquè és superior als també inoblidables partits com el 0-2 de l'any passat al Bernabeu o el 2-0 al Manchester United de la final de Roma. I perquè aquest Barça és millor que el de la temporada passada i el de fa dos anys. I perquè no és fruit d'un dia i segurament el millor partit que són capaços de fer encara ha d'arribar. I perquè tenim la sort de poder esperar-lo cada dia de partit, començant pel de dissabte al camp de l'Osasuna. I, finalment, perquè la felicitat que genera aquest equip està molt més enllà dels resultats. Per això el recordarem sempre. «Quanta, quanta felicitat.»