El violinista i l'assassí

Com si fóra una ironia de la vida, només hores han separat la mort de dos ancians protagonistes del segle vint, de dues biografies paral·leles destinades a no trobar-se mai. Poc després que Jacques Stroumsa finalitzés, a Jerusalem, el seu particular camí cap a la terra promesa, amb 98 anys i en la pau guanyada a pols, també moria, prop de Bonn, Samuel Kunz, de 89 anys, amb un paper sobre la tauleta de nit que el convocava a presentar-se davant un tribunal per respondre de crims contra la humanitat. Dues vides destinades a no trobar-se mai, quan no ho feren durant la barbàrie nazi, i que ara han deixat el món dels mortals amb cròniques ben diverses.

Samuel Kunz havia tingut el trist honor de figurar en un dels primers llocs en la llista dels criminals nazis més buscats, segons el Centre Wiesenthal, una recerca cada vegada més difícil quan els antics assassins són a la senectut i han refet les situacions personals des de l'anonimat o des de la protecció mal entesa, de tal manera que es construïren les seves pròpies biografies, fins al punt que ara, a la mort de Kunz, els mitjans de comunicació que n'han parlat han reproduït una fotografia dels anys quaranta que no és la seva, sinó la de Soeren Kam, un altre criminal nazi en cerca i captura. El jove Samuel Kunz formava part de la comunitat dels coneguts com alemanys del Volga, descendents dels aris que repoblaren el sud de la Rússia europea durant el regnat de Caterina II, al 1763, i que instal·lats en la regió propera a Sarátov conservaren la llengua i els costums alemanys. Al mig de la guerra russoalemanya, al 1940, foren assimilats per les SS, que els convertiren en vigilants de segona dels camps de concentració. Kunz fou enviat com a auxiliar a Belzec, quan s'inaugurà com a camp d'extermini, hi romangué fins al tancament i destrucció del camp, el maig del 1943, i es va distingir per la seva especial dedicació a fer una bona feina; després fou traslladat a Flossenburg i es perdé la seva petja.

Dels 438.508 jueus enviats a Belzec, les cròniques diuen que pràcticament no hi hagué supervivents, avui només es coneixen dos homes encara vius, però la manca de testimonis féu difícil la recerca dels assassins. Mig amagat en un poble proper a Bonn, Kunz aconseguí suficients complicitats per arribar a treballar al Ministeri Federal de la Construcció i no fou fins al 1968 que fou descobert i jutjat, sense poder-se aportar proves contra ell. Fou ara fa un xic més d'un any quan es desemmascarà el criminal John Demjanjuk –conegut com Ivan el Terrible– i de retruc es trobaren proves que inculpaven Kunz i es va obrir judici contra ell, acusat de deu assassinats directes provats i com a còmplice d'altres 438.000 morts. Ha mort poc abans d'iniciar-se el procés.

La figura de Jacques Stroumsa és prou coneguda entre qui és sensible al tema de la Xoà. Personatge de cos petit i viu, sempre acompanyat d'un violí i amb un parlar molt pausat que no oblida el vell castellà dels sefardites. Deportat a Auschwitz des de la Salònica natal en el setzè comboi de 2.500 jueus grecs, veié com els seus pares i la seva jove esposa eren gasejats a Birkenau, a l'arribada. Músic de professió, fou incorporat a l'orquestra del camp, aquell malèvol anacronisme tan apreciat pels nazis més ferotges. Sobrevisqué dos anys i, encara, pogué sobreviure a la darrera marxa de la mort amb què les SS obsequiaren els darrers supervivents. Des de l'alliberament, primer refugiat a França i després vivint a Jerusalem, es dedicà a pelegrinar pel món per explicar els horrors del racisme. Es féu popular com el violinista d'Auschwitz i a casa nostra els que ho veieren no oblidarem l'entrevista que li féu Mònica Terribas en aquella nit feta dia d'ara fa cinc anys, acompanyat del violí, aprofitant un viatge a Catalunya que el portà a passejar pel call de Girona. Un home dedicat a explicar l'horror de l'Holocaust per no perdre la memòria col·lectiva i evitar-ne la repetició.

A la segona quinzena de novembre, Stroumsa i Kunz han entrat a la història amb una exemplificació ben diferent. La cara i la creu d'una humanitat que només pot avançar si aprèn dels seus errors.