Militants i intel·lectuals

No tinc per costum escriure articles de rèplica potser perquè no em sento imbuït de cap mena de superioritat moral en la defensa de les meves idees. Les exposo amb el propòsit de despertar la curiositat al voltant de la qüestió que presento; de compartir reflexions sobre determinats temes més o menys polèmics i la discrepància raonada em sembla una prova d'atenció i d'interès. Avui, però, faré una excepció i aquest serà en part –i només en part– un article de rèplica.

Francesc Vilanova i Vila-Abdal ha publicat a L'Avenç un article a propòsit del llibre de Carme Molinero i Pere Ysàs Els anys del PSUC. El partit de l'antifranquisme (1954-1981). La segona part de l'article de Francesc Vilanova està destinat a parlar del llibre; la primera, a menysprear els qui no pensen com ell entre els quals, pel que sembla, em compto. A propòsit d'una necrològica que vaig escriure sobre Joan Triadú, Vilanova em posa com exemple, al costat de Ramon Tremosa, dels “tertulians, tutòlegs, telepredicadors i altra gent amb poca feina [...] que han fet de la seva inconsistència intel·lectual una professió més i no tenen cap mania a exposar-la en públic”. Gasta moltes ratlles, Francesc Vilanova, a intentar matar el missatger, perquè en l'article meu que tanta indignació li provoca em limito a reflectir el pensament del seu oncle Joan Triadú, el qual per tradició obrera familiar i per convenciment intel·lectual i ideològic mai no es va deixar seduir pels mètodes d'anàlisi d'origen marxista, predominants a Catalunya durant els anys àlgids de la seva feina com a crític literari i pedagog. D'altra banda, el punt de vista de Joan Triadú sobre el comunisme no té res d'exòtic. Com que Francesc Vilanova deu ser una persona molt llegida no cal que li recordi què opinen del comunisme alguns dels personatges europeus més importants del segle XX, com ara Winston Churchill i André Gide; o escriptors de casa nostra, però viatjats, com ara Josep Pla i Eugeni Xammar. I no em sé d'estar de dir que caldria llegir l'Arxipèlag Gulag de Soljenitsin abans d'escriure una sola ratlla sobre el comunisme. Soljenitsin, l'escriptor que va ser orquestradament ridiculitzat pels amics de Vilanova arran de la seva visita a Espanya pocs mesos després de la mort de Franco.

Ara bé, si parlo de l'article de Francesc Vilanova és perquè, més enllà de l'atac personal, planteja un dels problemes més vius amb què ens enfrontem tots aquells que, com a historiadors o periodistes, intentem escriure la crònica de l'antifranquisme; uns anys que, en el meu cas, formen part de ple de la meva biografia. ¿Com separar el mèrit dels militants comunistes de la impostura dels intel·lectuals marxistes? Aquest és, al meu entendre, el quid de la qüestió. Quan va morir Cipriano Garcia, li vaig dedicar un elogi a la columna que cada dia publicava a l'Avui. I, a Temps indòcils, parlo amb respecte i admirativament dels anys de clandestinitat i presó de Gregorio López Raimundo i dels vells militants comunistes que vaig conèixer als tallers i a l'administració d'El Noticiero Universal, alguns dels quals encara es referien seriosament a “la madre Rusia”. Ells van ser uns soldats d'infanteria que no tenien per què conèixer tots els objectius de l'Estat Major.

Els soldats podien no saber què s'hi jugava de veritat, en aquella guerra (la Guerra Freda). Però els intel·lectuals no tenien cap excusa. Ells estaven en condicions de conèixer exactament en quina experiència tan horrible s'havia concretat la teoria o la ciència marxista i no n'hi ha prou de dir que progressivament es van anar allunyant del comunisme soviètic perquè malgrat aquest distanciament no van deixar de ser peons de la Guerra Freda. És simptomàtic, en aquest sentit, que quan López Raimundo explica a Santiago Carrillo, a París, que no és veritat que la vaga de tramvies del 1951 l'hagi muntat el Partit Comunista. com diu la premsa espanyola, Carrillo el fa callar perquè a Stalin aquesta versió ja li va bé. Franco i Stalin coincidien en la necessitat d'inflar el globus comunista.

A Catalunya hi va haver intel·lectuals i polítics clandestins que als anys quaranta, cinquanta i seixanta van assumir una postura decididament antifeixista i, alhora, decididament anticomunista. La història els ha donat la raó encara que el seu nom no figuri en el nomenclàtor dels carrers de Barcelona. Pel que fa al PSUC, va ser, en efecte, un partit important però resulta trampós, a l'hora d'intentar escriure'n la crònica, posar tots els seus militants al mateix sac.