Dies de Nadal

si fos simpatitzant del partit dels socialistes (cosa que haig d'admetre que no m'ha passat mai pel cap) el meu ídol seria, sense cap mena de dubte, el senyor Joaquim Nadal. És l'home que voldrien tenir tots els partits que es consideren seriosos. Gestor impecable i implacable quan ha tingut responsabilitats de govern en diferents administracions (ep, una altra cosa és estar d'acord o no amb els criteris i les decisions) i militant disciplinat, disciplinat és dir poc, que sempre està disponible per assumir reptes complexos i altes responsabilitats. Dir “sempre” vol dir també quan les coses van mal dades. Com ara.

Feta l'ensabonada, a continuació passaré a admetre sense cap problema els comentaris de tots aquells que, amb un somriure irònic sota el nas o amb sonores riotes, em replicareu que en Quim Nadal sempre ha treballat per ell, per satisfer la seva ambició sense límits i que el principal mèrit que acredita és tenir prou equilibri per saber com es fa per caure sempre dret. Teniu raó. Perquè dir això en el fons és definir què és un bon polític. Ja som prou grans per creure'ns que un servidor de la cosa pública és un senyor que treballa només, o bàsicament, per al bé comú. La personalitat d'un polític és un còctel que barreja, ben sacsejades, una part d'intel·ligència, una d'ideologia, una d'egocentrisme i una quarta d'intuïció. La combinació proporcional d'aquests elements dóna com a resultat allò que es defineix com un “animal polític”. Quan la mescla es descompensa en surt, en canvi, un “polític animal”. No posaré exemples, perquè només em queda una línia per dir que no és el cas del senyor Nadal. Lògicament.