Neofeudalisme

Escric una plaça major dilluns; al vespre em queda desfasada. L'endemà n'escric una altra. Al migdia queda superada pels esdeveniments. Dimecres, més esdeveniments em fan esborrar la columna.

El dijous, m'afanyo a escriure-la de pressa, no fos cas que ara mateix no la pugui acabar. No obro Facebook ni Twitter ni el correu electrònic. No vull saber si les declaracions del polític X han fet trontollar tot el pack d'esdeveniments que fins ara ens aclaparen.

Sigui com sigui, m'aturo aquí.

M'aturo en el moment que sento les decisions de Zapatero per “salvar” l'economia espanyola. M'assec davant l'ordinador i no sé si podré ordenar un mínim discurs coherent.

De totes les sotragades del 28-N ençà –el resultat desgavellat de les votacions del milió i mig de catalans i catalanes que el 10-N vam clamar independència; l'enfonsada d'ERC, la del PSC; l'entrada de Laporta al Parlament, la pèrdua del vot de Rcat, el rumor Castells-Carod, el vaig dir/dic/no dic de CiU– de totes les turbulències, les paraules de Zapatero ahir al vespre em van posar en un primer pla amb zoom el veritable quid de la qüestió: s'ha acabat l'estat del benestar. S'ha acabat la societat que, amb una punció social al diner, corregia el neoliberalisme que sofríem. Que sofríem, dic. Vostè, jo, tu, ells, elles. Tots plegats, els que llegiu aquests mots arreplegats i mal escrits. Tots els catalans que se saben catalans, els catalans que només se saben espanyols, els que se saben catalans i espanyols, els que voten la Sánchez Camacho, tots junts passem a ser serfs.

Amb un gran salt en el temps, entrem de cop en una metamorfosi del neocapitalisme que el converteix en un ferotge neofeudalisme. Vull dir, en una societat dominada només pels posseïdors de l'or, amb polítics intermediaris entre els de l'or i el poble espoliat. Una societat en què les urnes esdevindran un joc de cap de setmana. Una societat sense democràcia.

Bon vent!!!