Va de vaixells
Aquests dies es diuen uns quants disbarats a càrrec d'aquells a qui la sotragada de les eleccions ha deixat orfes de feina, líder o programa polític. Les dissertacions agustines de l'alcalde Hereu sobre les dues ànimes o el nomenament del comissari Nadal en comptes de la natural número dos del PSC, Montserrat Tura, deixen perplexos els que no hem entès el continuat suïcidi de gent que crèiem espavilada.
Només ha calgut que el conseller més brillant de la darrera legislatura faci metàfores de navegació mentre explica que no vol ser al pont, tampoc diu que vulgui ser a la sala de màquines, ni explica com el PSC tindrà grup propi a Madrid, ni amb qui compta per fer la travessa... fins a Ítaca, vol dir? Mentrestant, el mateix Bono –president del Parlament espanyol– afirma que ser progre és ser espanyol unitari, no pas perifèric. Aleshores les comparacions sobre vaixells a la deriva o a punt d'enfonsar-se em semblen retòrica d'equip trastocat per la fallida en totes les línies de flotació.
Una de les virtuts del president Montilla ha estat la seva política d'imposar silenci, ja que, per molt sentides que siguin les metàfores, no són res més que un brindis al sol, i no pas per coherència històrica, sinó perquè l'armador de la nau viu a Madrid, té una carta de navegació molt diferent i ja ha contractat patró.
