Fumar

Vaig al metge i, com sempre, torna a preguntar-me si ja he deixat de fumar. “No”, dic secament, sense aportar-hi una disculpa, una justificació, un esbufec de rendició com solia fer abans. Com que la seva obligació és instruir-me sobre els beneficis de la salut, m'informa que tinc a la meva disposició un servei de professionals disposats a apartar-me del tabaquisme. “Una teràpia?”, m'interesso, “tipus alcohòlics anònims?”. Res d'això, m'aclareix: es tracta d'una atenció personalitzada, que pot incloure o no l'administració de fàrmacs, i que puc rebre a partir del moment que decideixi deixar de fumar. Ja hi som! Si un fumador pren realment consciència que vol deixar de fumar, no necessita ja cap suport: la seva decisió és suficient i sobirana. El problema és que la majoria sabem que hem de deixar-ho, però no volem fer-ho. És un dilema que ens aboca permanentment a una esquizofrènia infantiloide (“sé què he de fer, però no vull fer-ho”), però és que un fumador és un desgraciat obligat a defensar-se dia rere dia de la seva pròpia estupidesa. El metge insisteix: em diu que hi rumiï, que pensi en el meu fill, que recordi la nebulosa bronquial de l'última radiografia. Res a fer: sóc aquí, asseguda a la consulta des de fa quasi quinze minuts, i m'assalta una solidaritat tremenda amb els pacients que s'esperen a fora i que podrien més ben aprofitar el meu lloc mentre jo corro a encendre el cigarret que fa estona que neguitosament ajorno. Un fumador, un de veritat, dels de paquet diari en amunt, no té remei, no té cura. Advertir-lo dels perjudicis del tabac és una fatigosa redundància, perquè no hi ha ningú que sàpiga millor que ell mateix què és el que no li convé, però al mateix temps viu en un estat tal d'obnubilació, de submissió absoluta a la seva addicció, que no pot pensar-se diferent de com és. “Tot és aquí”, dic assenyalant-me el front amb el dit, però el metge no es rendeix: “Et caldrà ajuda.” En tindré, en efecte, perquè a partir del mes que ve no es podrà fumar a cap lloc públic, i la prohibició ja és l'únic llenguatge que pot assimilar un addicte irredempt. Pel fumador tot es redueix a una qüestió de verbs: voler és anterior a poder, però mentrestant, perquè, repeteixo, un addicte és un desgraciat, un desemparat, un dèbil mental en sentit literal, necessita que algú altre l'aparti del mal conjugant per ell la privació. No us revolteu, si sou malalts com jo, contra una mesura que, diuen alguns, atempta contra la llibertat de decidir sobre la pròpia salut. Penseu que no hi ha res més lleig, més trist, més ridícul, que un fumador orgullós de fumar.