Clinton, despullada

Nervis a Espanya per les filtracions de Wikileaks; tranquil·litat a França. El debat que ha generat a París la revelació dels secrets de l'espionatge nord-americà ha estat molt diferent que a Madrid. En bona part perquè, finalment, els documents publicats per Le Monde relatius al govern de Nicolas Sarkozy –o de la classe política francesa en general– no han aportat res de nou. Tafaneries de tertúlia política, i res més. A diferència de la transcendència que té a Espanya que el govern espanyol pressionés els jutges de l'Audiencia Nacional perquè no investiguessin l'assassinat del periodista José Couso a mans de l'exèrcit nord-americà, o el vistiplau de la Moncloa als il·legals “vols de la CIA”. Només per aquests dos casos ja ha valgut la pena tota la filtració dels 250.000 documents. És d'interès públic desemmascarar la hipocresia del poder, sigui del govern dels Estats Units o d'Espanya, o de qualsevol banc, agent social o empresa (sembla que les properes filtracions de Wikileaks seran del sector privat).

Nervis dels que tenen coses per amagar. Encara en calent, molts s'estan fixant excessivament en si Wikileaks té o no té el dret a publicar els documents, o si el fundador del web, Julian Assange, té cap legitimitat per posar-los a l'abast de tothom. La veritat és que els documents existeixen i que expliquen una realitat que ningú no s'ha atrevit a negar. I els diaris que han seleccionat què es fa públic i què no han seguit un criteri periodístic impecable: res que pugui posar en perill la vida d'algun soldat o agent de l'espionatge de cap país, però tot el que posa en evidència les mentides en què es basa el joc de les relacions internacionals. Els ciutadans tenim dret a saber allò que ens concerneix, i és feina dels periodistes investigar-ho tot i donar a conèixer el que es pugui. Però també és feina dels serveis secrets evitar-ho: en aquest joc de les filtracions el primer damnificat és el sistema de protecció de dades del Departament d'Estat dels Estats Units. Que un hacker aficionat sigui capaç de violar el sistema informàtic de la principal potència mundial diu molt sobre els temps que vénen; i sobre els nous límits la diplomàcia 2.0, és a dir, sobre les relacions internacionals a través de les noves tecnologies.

Nervis a Washington. Primer de tot, perquè les filtracions posen al descobert pràctiques generalitzades dels ambaixadors nord-americans que no es corresponen als discursos públics del president Barack Obama o de la secretària d'Estat, Hillary Clinton. Els cablegrames filtrats demostren que els interessos nord-americans passen per sobre dels drets humans, la legalitat internacional o els valors democràtics. Sempre. I Washington classifica els governs estrangers només en dues categories: els que són proamericans o els que no ho són. Aliats o enemics. Als aliats se'ls demanen favors inconfessables en públic, aprofitant l'asimetria d'una relació en què els Estats Units és sempre el soci poderós i l'altre país (Espanya i el Regne Unit, per exemple) té raons comercials o estratègiques per fer la feina bruta a Washington. Pel que fa als enemics, se n'investiguen totes les febleses possibles, sigui amb Rússia, amb Corea del Nord o amb la Xina. Aquí les filtracions deixen també en evidència el Departament d'Estat, ja que les presumptes debilitats de Dmitri Medvédev o Silvio Berlusconi que detallen els ambaixadors nord-americans semblen més pròpies d'una recerca al Google que dels serveis secrets de la primera potència mundial. No és estrany que Hillary Clinton estigui enfurismada. No només hem descobert que els ambaixadors nord-americans actuen com vulgars espies, sinó que la informació que aconsegueixen en la majoria de casos no són més que pures especulacions. Són no-secrets. La credibilitat de la CIA ja es va veure amenaçada quan es va descobrir que els seus informes sobre les inexistents armes de destrucció massiva de Saddam Hussein havien sigut manipulats a conveniència de la Casa Blanca. Hem despullat els serveis secrets nord-americans i hem descobert que tant misteri sobre la intel·ligència de la primera potència mundial estava sobrevalorada. Els secrets de Hillary Clinton han quedat al descobert. Ella també ha estat víctima del Gran Germà que a través d'internet vigila les nostres transaccions bancàries o pren nota dels nostres passos amb les càmeres de videovigilància del carrer. Al final –com diuen els periodistes que tenen perspectiva històrica– se sabrà tot. Però ningú no es pensava que ho sabríem tan aviat.