Creences homeopàtiques

Les creences, idees que admetem com a certes sense haver contrastat amb coneixement de causa
les dades que les fonamenten, formen part de la nostra vida. Hom acostuma a aplicar aquest concepte a la religió, però sovint també a molts altres aspectes de la nostra vida, inclosa la ciència. El motiu és simple: la ciència es basteix sobre coneixements sovint allunyats de la nostra quotidianitat, per la qual cosa ens
veiem obligats a “creure'ns”
els seus postulats basant-nos en el prestigi dels especialistes. Aquest fet propicia que sigui
fàcil creuar el límit entre ciència
i pseudociència.

El terme ‘pseudociència' s'aplica a aquelles disciplines que aparenten tenir una base científica però que, en canvi, en la seva formulació no s'ha seguit de manera rutinària el mètode científic, com és el cas de l'astrologia, la numerologia i el fengshui, entre altres. I també l'homeopatia. Per això causa confusió que a Catalunya s'hagi intentat regular-ne la pràctica –una normativa que va ser suspesa perquè interferia competències estatals–, i que el govern canari acabi d'anunciar que vol engegar una iniciativa política per validar-la. I també és motiu de confusió que algunes universitats la potenciïn, com la de Saragossa, que fa un mes va crear la primera càtedra d'homeopatia de l'Estat, finançada per la multinacional Boiron, o que l'Institut de Formació Continuada de la UB n'ofereixi un màster. Però, per què l'homeopatia és una pseudociència?

L'homeopatia es basa en un principi molt simple: si un producte causa uns determinats símptomes a una persona sana, llavors, convenientment diluït, pot guarir un pacient la malaltia del qual li provoca els mateixos símptomes. Aquest principi, però, no ha estat mai demostrat científicament i no correspon a cap de les reaccions fisiològiques dels organismes. A més presenta una paradoxa interessant: segons la teoria homeopàtica, cada procés de dilució incrementa l'efectivitat del producte, per la qual cosa la dilució final és tan alta que ja no en queden traces. Els homeòpates ho resolen dient que l'estructura molecular de l'aigua té capacitat de “memòria” i que, per tant, “recorda” les molècules que contenia, un principi que ha estat completament refutat emprant el mètode científic.

Ara bé, és possible que alguns lectors s'hagin sotmès a tractaments homeopàtics i n'estiguin satisfets. I aquí ve la segona gran pregunta. Si els principis homeopàtics han estat refutats científicament, per què hi ha persones a qui sembla que els funcionin? El motiu pot ser doble. D'una banda, els homeòpates també inclouen en els seus tractaments altres productes que no són homeopàtics, com per exemple plantes remeieres tradicionals, les quals sí que s'ha demostrat que contenen principis actius, que també són usats en la farmacopea convencional.

A més, un percentatge significatiu de malalties tenen un cert component psicosomàtic, la qual cosa implica que si hom segueix el tractament amb el convenciment –amb la creença– que ens curarà, les possibilitats de curació augmenten –és l'anomenat efecte placebo–. En aquest sentit, els homeòpates que he conegut tenen uns excel·lents dots oratoris i transmeten molta empatia cap als pacients, la qual cosa es tradueix en un gran poder de convicció. Potser fóra bo fer un estudi científic per veure si la medicina convencional també és capaç d'estimular les creences tal com fa l'homeopatia, i aplicar aquesta estratègia per augmentar encara més l'efectivitat dels tractaments realment científics.