Recordant alguns moments

Quan qui això signa treballava en el departament de publicitat d'una empresa situada a Alcalá de Henares, la dècada dels setanta del segle passat, de tant en tant li tocava suportar alguna impertinència pel simple fet de ser català. Hi havia, per exemple, un oficinista que cada matí m'esperava a la porta de l'esmentat departament amb el diari La Vanguardia obert per la pàgina de successos, i quan jo hi arribava em deia "¡Qué bestias que sois los catalanes!" Aquesta situació va durar fins al dia que jo, amb un diari de Madrid obert també per la plana de successos, vaig entrar al seu despatx i li vaig dir "¡Qué bestias que sois los madrileños!" Un company de feina, excel·lent dibuixant i pintor, un home que havia viscut molt de temps a l'estranger, tenia, a l'inici dels anys setanta, després d'haver passat uns dies a Barcelona, una interessant opinió de nosaltres: "Los catalanes os comportáis como si en España hubiese democracia". Ara bé, també pensava això altre: "No olvides que el hecho de hablar catalán os hace ser todavía más provincianos". El cas més graciós va ser el d'un client del bar madrileny que jo freqüentava, l'amo del qual era un antic legionari gallec que havia estat negrer a l'Àfrica, però, ves quines coses, culer fins al moll de l'os (el seu establiment era al barri de Salamanca, un feu madridista d'upa). El client en qüestió, un jove feixista confés, em titllava de catalino i solia dir pestes de nosaltres pel sol fet de ser jo present al local. Quan li va tocar fer el servei militar, va desaparèixer d'escena i a mi em va semblar molt positiva la seva absència. El dia que va tornar, se'm va acostar per demanar-me perdó per tot el que havia dit dels catalans. L'havien destinat a Sant Climent Sescebes, on va fer la instrucció i va conviure amb la gent del poble. I es veu que aquella convivència, el tracte que va rebre i la realitat amb què es va trobar li van obrir els ulls. No sé si va ser un cas excepcional, encara que, vist el que hi ha, no costa gaire pensar que sí.