Temporada alta
Tretze de novembre. Humor marroquí al Temporada Alta amb l'artista Saïd Naciri. Teatre de Salt ple a vessar de nous catalans. Si la traducció simultània no ens traeix, el graciós comença elogiant una parella magribina que ha conegut a Catalunya i que ha sabut “mantenir a tota costa els costums i tradicions del seu país”. Quin país? El Marroc, és clar. Tot seguit ataca a fons el seu govern, avisa que no es ficarà amb la religió “perquè és el millor que tenen els marroquins” i tot seguit, salta la perla. “Un dia el ministre ens va dir que teníem molt petroli al subsòl. Jo ja m'imaginava com tractaríem els espanyols que ens arribessin en pastera...” Grans aplaudiments quan imita les coces i trepitjades de cap a un imaginari foraster que desembarca a la costa marroquina... Per acabar incita a cantar l'himne del Marroc. El vers final (“Al·là, Pàtria i Rei”) fa embogir la platea. Mira, mira quants joves pugen a l'escenari per retratar-se amb l'ídol i amb una pancarta de “Sàhara marroquí”...
Bufa, no sembla pas que hi hagi gaire voluntat d'integració, oi? Ni que tinguin gaire bona opinió de la societat d'acollida... He esperat a escriure a la clausura del festival perquè no seria just que un espectacle com aquest qüestionés l'excel·lent feina del director de Temporada Alta. Però Déu n'hi do! (ui, perdó, volia dir “Al·là”, el millor que tenen...)
