La reafirmació nacional, paradigma del 28-N

Després del 28-N m'atreveixo a dir que CiU ha aglutinat tot l'ampli ventall de vot de reafirmació nacional. El seu ampli electorat per començar, sens dubte, però també part d'aquell que és netament independentista però que no ha vist en les diverses opcions independentistes una garantia de vot útil per a la reafirmació nacional. En bona part per la fragmentació d'opcions independentistes, i pel desgast d'ERC fruit de les constants disputes internes i de la dificultat de fer entendre al seu electorat tradicional la convivència del pacte amb els socialistes en plena ofensiva espanyolista. Així com vot del PSC que ha anat a parar a CiU fruit d'aquest mateix paradigma. No es pot confondre construcció nacional i reafirmació nacional. La construcció nacional requereix moments de reafirmació nacional, però no és el mateix. Hi ha moments de greu crisi com l'actual en què els problemes socioeconòmics se superposen als d'abast identitari. I és en aquests moments que la ciutadania aposta per forces estables que responguin al mínim denominador dels interessos comuns. Els que creuen en el PSC que sense fer res més que un canvi de cares el partit recuperarà la centralitat farien bé d'analitzar amb més profunditat els resultats electorals. És cert que Catalunya és un país complex i divers, però el mar que suposa el centre sociològic de Catalunya s'ha mogut cap al sobiranisme i mentre CiU ha sabut copsar-ho i mantenir ferm el timó –no sé si aquell que el pare d'Artur Mas li ha regalat–, el PSC ha perdut la brúixola navegant, segurament no a la deriva, però sí sense rumb fix. I paradoxalment les grans onades que s'han creat han fet trontollar ERC. No es tracta que el PSC s'hagi de tornar independentista ni que hagi de fer president del govern espanyol un candidat del PP en comptes d'un del PSOE. Sinó que pugui participar de forma natural en aquells consensos de país que permeten defensar els interessos d'una gran majoria de catalans davant d'una ferotge construcció nacional espanyola en la qual el PSOE ha perdut la batalla i fa d'escuder del PP. Simplement, que un ciutadà o ciutadana d'esquerres pugui reafirmar-se nacionalment també en el PSC.