És l'ampolla, el que compta

Els resultats del famós informe PISA sobre la qualitat dels sistemes educatius dels països desenvolupats donen un aprovat justet a l'escola catalana. Justet, justet. Ara em direu que sóc un aixafaguitarres. Un perepunyetes. Un d'aquests rondinaires que tot ho veu negre, que viu instal·lat en el pessimisme autocrític. Ja n'hi ha prou d'aquest color, que a Catalunya ara toca ser positius i optimistes i bla, bla, bla.

I tant! Però les notes dels de can PISA són les que són. D'una discreció tan plana que només destaca una mica si es contrasta amb l'avaluació precedent, que era molt més magra. Anem de pitjor a mal, doncs. No és pas negativa, aquesta evolució. No. Ara, no n'hi ha pas per estar necessàriament contents, si no és que som d'aquella mena de persones instal·lades en el conformisme de la mediocritat, de l'anar fent, adoradors de la viu-viu existencial del qui fa tot el que pot no està obligat a més. Si no som d'aquests convindrem que el nostre sistema educatiu és una mitjania. Literalment. Perquè està a la mitjana dels països avaluats, punt amunt, punt avall, depenent de si són números o lletres o ciències naturals.

Acudim a la metàfora de l'ampolla. N'hi ha qui té tendència a veure-la mig plena. Depèn de qui, considera que està mig buida. Sempre passa. És natural. Però poca gent s'adona que el problema de l'educació a Catalunya no rau a saber si l'ampolla és mig plena o mig buida, sinó en les qualitats de l'ampolla. Perquè hi ha molts factors conjunturals que poden omplir o buidar el recipient. El que compta és que l'envàs resisteixi. I aquí em sembla que l'estem ben vessant. Per les esquerdes.